10. EL NOU CINEMA DE HOLLYWOOD DELS ANYS 60 i 70

"Easy rider", un dels films més representatius dels anys 60, planteja temes com l'estil de vida hipie o les drogues

El film mostra l'atracció d'una dona madura cap un jove

A finals dels anys 50 l'estil clàssic dels grans estudis de Hollywood va entrar en crisi. Hi van influir molts factors: l'envelliment, jubilació o mort de molts dels seus directors, productors i estrelles, la caça de bruixes que va prohibir treballar a alguns dels millors guionistes, el cansament i l'avorriment tant dels cineastes com del públic després de 30 anys de formules estandaritzades i repetitives, ... A més a més als anys 60 apareix una nova generació caracteritzada per la rebel·lia i l'inconformisme, amb gustos, interessos i inquietuds molt diferents de l'anterior: l'alliberament sexual, les drogues, els nous estils de la música popular, les reivindicacions polítiques i socials ... Hi havia ganes de fer i de veure coses noves, d'innovació i d'originalitat, d'arrriscar-se i de sorprendre, de critica i de provocació.

Així, al llarg dels primers anys d'aquesta dècada els films van reflectint un progressiu trencament amb les normes del cinema classic, cosa que culminara a finals de la dècada amb l'aparició de l'anomenat estil del nou Hollywood. Els cineastes agrupats sota aquest qualificatiu van transformar radicalment la producció de films sota la influència dels moviments contraculturals nordamericans (hippie, underground, ...), del cinema de sèrie B, del neorrealisme italià, la nouvelle vague francesa o del cinema polític. 

Típic film dels 60 protagonitzat per antiherois que planteja el tema de la violència de la societat nordamericana

Posteriorment i ja als anys 70, a partir de les aportacions d'aquest moviment apareixen el cinema d'autor i el cinema independent nordamericans. Aquests estils tot i mantenir alguns aspectes del cinema clàssic com l'star system o la comercialitat, trenquen amb la majoria de normes del Hollywood clàssic. Les seves principals característiques són:

• Es va potenciar el paper dels directors per sobre de productors i estudis, seguint les idees de la nouvelle vague (cinema d'autor,  mirada del director sobre la realitat, llibertat creativa total per als cineastes).
• Apareix una nova fornada de directors: Stanley Kubrick, John Casavettes, Arthur Penn, Mike Nichols, Dennis Hopper, Sam Peckipah, Dalton Trumbo, John Sclessinguer, Blake Edwards, Martin Ritt, Roman Polanski, Milos Forman,  Robert Altman, Francis F. Coppola, Martin Scorsesse, Woody Allen, Steven Spielberg, Terrence Malick, Bob Fosse, Clint Eastwood, Ridley Scott ...
• Es manté l'star system, però amb una nova generació d'actors i actrius molt joves que dominaran el cinema nordamericà als anys 60, 70 i 80: Jack Lemmon, Walter Mattau, Paul Newman, Robert Redford, Sydney Poitier (la primera gran estrella de color), Warren Beatty, Dustin Hoffman, Jack Nicholson, Dennis Hopper, Woody Allen, Peter Sellers, Peter Fonda, SeannConnery, Michael Caine, Donald Sutherland, Steve McQueen, Lee Marvin, Gene Hackman, Kris Kristoferson, James Coburn, Warren Oates, John Voight, Ryan O'Neal, Clint Eastwood, Bruce Dern, Elliott Gould, Roberd Duvall, James Caan, Robert De Niro, Al Pacino, John Cazale, John Travolta, Jeff Bridges, Nick Nolte, Martin Sheen, Anne Bancroft, Jane Fonda, Faye Dunaway, Natalie Wood, Diane Keaton, Mia Farrow, Karen Black, Barbara Streisand, Sissy Spacek, Candice Bergen,  ...
• Es trenquen les barreres heroi-malvat, aquests films solen estar protagonitzades per antiherois, perdedors, marginats, delinqüents sense justificació i altres personatges de gran ambigüitat moral ...
• Es trenca amb el plantejament del final feliç: molts films acaben malament per als seus protagonistes.
• Incorporació de moltes innovacions de les avantguardes europees: realisme objectiu, critica social, rodatge en exteriors, amb llum natural i escenaris reals, càmera a mà seguint els personatges, ...
• El final de la caça de bruixes va permetre tornar a treballar a molts guionistes i directors d'idees liberals, progressistes o esquerranes la qual cosa va permetre desenvolupar una mirada més crítica cap a l'american way of life i introduir temes fins llavorç ignorats com el racisme ("En el calor de la noche", "Matar a un ruiseñor"), la violència ("Bonnie & Clyde", "Grupo salvaje", "Taxi driver", "Malas tierras"), la delinqüència ("El padrino", "French Connection"), les desigualtats i les injusticies socials ("Odi a les entranyes"), el pacifisme i l'antimilitarisme ("Senderos de gloria", "Telefono rojo", "Johnny cogió su fusil", "MASH", "Apocalypse now") , la vida i el genocidi dels indis americans ("Pequeño gran hombre", "Un hombre llamado caballo", "Soldado azul"), la corrupció ("Todos los hombres del presidente") ...
• Trencar amb la moral puritana i políticament correcta del Hollywood clàssic. Això va permetre tractar temes tabú per al Hollywood clàssic: mostrar cossos nuus i relacions sexuals, models de família i de parella diferents, relacions entre homes joves i dones madures ("El graduado")o a l'inversa ("Lolita"), relacions interracials ("Adivina quien viene a cenar"), la homosexualitat, la drogadicció ("Easy rider"), o la prostitució, fins i tot masculina ("Cowboy de mitjanit").   
• Renovació de gèneres en decadència o descuidats per l'estil clàssic: westerns pro-indis ("Un hombre llamado Caballo", "Soldado azul", "Pequeño gran hombre") o influits pels spaghetti westerns ("Dos mulas y una mujer", "Cometieron dos errores", "Infierno de cobardes"), ciència-ficció ("2001, una odissea de l'espai", "El planeta de los simios"), el terror ("El baile de los vampiros", "La semilla del diablo", "El exorcista"), el cinema d'espies ("El espia que vino del frio", "Los tres días del Condor"), el bèl·lic ("Senderos de gloria", "Apocalypse now").
• Mescla de gèneres: es trenquen les barreres entre gèneres i es fan westerns musicals  i humorístics,  comèdies bèl·liques, mescles de terror i ciència-ficció, de comèdia i pel·lícula bèl·lica, ...
• Ús de les noves músiques a les bandes sonores dels films a les quals es poden escoltar cançons de músics de jazz, pop, rock, folk, soul, funk o disco de moda als 60 i 70: Ray Charles ("In the head of the night"), Bob Dylan ("Nocking on heavens door"), Simon & Garfunkel ("Missis Robinson"), The Doors ("The end"), Rolling Stones ("Satisfaccion2),, Steppenwolf ("Born to be wild"), Bee Gees ("Stay'n alive"). També apareixen les anomenades opera-rock, musicals basats en la música rock com "Tommy" o "Quadrophenia" amb música dels britànics The Who, "Jesucristo superstar", "Hair", les pel·lícules dels Beatles  "Yellow submarine", A hard's day night", "Help!" o dels Rolling Stones "Rock & Roll circus", "Grease" basat en la música rock dels 50 o "Fiebre del sabado noche", basada en la música funk i disco dels 70.  

9.6. ESTILS COMERCIALS: LA "COMEDIA ALL'ITALIANA" I ELS "SPAGHETTI WESTERNS"

El film que va donar el nom a aquest estil

Context històric:

Als anys 50 es produeix el "miracle econòmic italià", gràcies al qual Itàlia passa molt ràpidament de ser un país arrasat i extremadament empobrit pels efectes de la IIGM, a convertir-se en el vuitè país més ric del món. En molts pocs anys i amb l'ajuda nordamericana del pla Marshall Itàlia reconstrueix les seves ciutats i les seves infraestructures i inicia una gran expansió econòmica basada en la industrialització i el turisme de masses. L'atur pràcticament desapareix, es milloren els serveis públics, la pobresa es redueix molt significativament i les classes mitges s'expandeixen. La prosperitat econòmica permetrà tornar a posar en marxa els estudis de rodatge, com els de Cinecitta a Roma, i desenvolupar un seguit de potents productores (com la Titanus), grans productors com dino de Laurentiis o Carlo Ponti i un autèntic star-system italià, fent del cinema italià l'únic capaç de competir amb Hollywood pel domini del mercat europeu i fins i tot aconseguint grans èxits de públic als mercats nordamericà i llatinoamericà.

La "comedia all'italiana"

La base de l'èxit internacional del cinema italià va ser per una banda el prestigi dels directors del neorrealisme i les seves evolucions, però sobretot, l'èxit comercial a nivell mundial de l'anomenada comedia all'italiana, un subgènere cinematogràfic nascut a Itàlia als anys 50 i que va viure la seva època d'esplendor entre els anys 50 i 60, tot i que es seguí desenvolupant fins a finals dels 70. El seu nom prové d'un dels majors èxits internacionals d'aquest estil, "Divorzio all'italiana" (Divorcio a la italiana).

Aquest gènere va sorgir com una evolució comercial del cinema neorrealista del que conserva el seu esperit crític. De fet, les primeres mostres d'aquest cinema foren anomenades pels crítics neorrealisme rosa. Es tracta d'un seguit de brillants comèdies on es du a terme una sàtira dels costums socials italians, especialment de les classes altes burgeses o aristocràtiques, reflectint de forma amable i divertida les seves hipocresies i misèries morals. Es fa doncs una crítica dels personatges paradigmàtics de la societat italiana: el mascle dominant, violent i femeller, el marit seductor i infidel, l'esposa puritana, gelosa i banyuda, l'amant provocadora i excitant, el funcionari corrupte, el capellà perdona vides, l'ignorant i el babau del poble, ...

Els principals directors d'aquest gènere foren Vittorio de Sica, Luigi Comencini, Luigi Zampa, Piero Germi, Dino Risi, Ettore Scola, Mario Monicelli, etc. 

A partir d'aquest gènere es va crear un autèntic star-system italià amb estrelles conegudes internacionalment, moltes de les quals també triomfaren a Hollywood. Entre els actors cal destacar a Marcello Mastroiani, Vittorio de Sica, Vittorio Gassman, Alberto Sordi, Totó, Nino Manfredi, Ugo Tognazzi, Fernandel, etc. Entre les actrius Sofia Loren, Monica Vitti, Claudia Cardinale, Silvana Mangano, Gina Lollobrigida, Giulietta Massina, Anna Magnani, etc.

Els millors films d'aquest estil foren: "Pan, amor y fantasia" (1953, de Luigi Comencini), "Divorcio a la italiana" (1962, de Piero Germi), "El Sorpasso" (1962, de Dino Risi), "Matrimonio a la italiana" (1963, de Vittorio de Sica) o "Ayer, hoy y mañana" (1963, de Vittorio de Sica) entre moltes d'altres.

Un dels grans èxits de taquilla de Sergio Leone

Els spaghetti westerns:

L'spaghetti western és un subgènere del western que deu el seu nom a una visió sarcàstica del cinema estatunidenc de l'oest per part d'autors italians. Malgrat aquesta ironia, el gènere serà àmpliament reconegut gràcies a algunes pel·lícules mítiques de gran èxit entre el públic i la crítica. Al començament dels anys 60, el western nordamericà es trobava en declivi i la influència de realitzadors de l'spaghetti western com Sergio Leone li va donar una nova vitalitat. Les seves principals característiques foren:

• Els spaghetti western superen l'esquema de bons i dolents per posar en escena personatges més complexos. No s'hi troba la clàssica lluita dels gentils cowboys blancs, cavallerescos i nets contra els indis salvatges i primitius o els terribles bandits mexicans. Al contrari, els protagonistes dels spaghetti westerns són antiherois. Misògins i mal afaitats, cínics i individualistes, més ràpids a desenfundar pel bé de la seva cartera que per posar-se al servei d'una causa justa. Aquests pistolers violents, busca-raons, borratxos, sortits, sàdics, i amorals tenen l'avantatge de ser molt més creïbles que els vaquers creats per Hollywood.
• Les dones tenen un paper molt secundari. Són ben sovint prostitutes (o exprostitutes), fumen cigars, beuen whisky i saben defensar-se  dels assalts de libidinosos aventurers. 
• La violència és omnipresent, es troben escenes de duels i de bregues però també pallisses, penjats i mutilacions, a diferència dels westerns tradicionals, la sang corre i la crueltat és generalment repartida entre els bons i els dolents. 
• Des del punt de vista de la fesomia, si els antiherois tenen caps abominables, els dolents no tenen res a envejar : són més aterridors i grotescos que els herois, són dotats de tares diverses i variades (estrabisme, geperudesa, ...). 
• L'humor: generalment un humor negre, fins i tot macabre.
• Tècnicament, l'spaghetti western es defineix per la influència decisiva de Sergio Leone pels seus angles de càmera molt àmpliament oberts sobre paisatges imponents, però també per la utilització d'enquadraments originals i molt expressius (com contrapicats, el marc de l'escena en finestres, etc.) o enquadraments molt atapeïts (primer pla sobre una mirada, una mà sobre un gallet...). 
• La música té igualment un paper molt important, lenta i rítmica, s'accelera progressivament per fer pujar la intensitat dramàtica quan el guió ho reclama. L'spaghetti western i ha subministrat sense discussió algunes les més famoses bandes sonores del cinema sota la direcció d'Ennio Morricone.

El principal director de spaghetti westerns va ser Sergio Leone, autor de la famosa trilogia de l'oest formada per "Per un grapat de dòlars" (1964), "La muerte tenia un precio" (1965) i "El bueno, el feo y el malo" (1966) o, la seva gran obra mestra, "Hasta que llegó su hora" (1968). Un altre director important fou Sergio Corbucci, autor de "Django" (1966) o "Navajo Joe" (1967). En el camp del western humorístic destacaren "Li deien Trinitat" (1971) protagonitzada per Bud Spencer i Terence Hill, els reis de les trompades.
Els actors que es van especialitzar en aquest gènere foren Clint Eastwood, Lee Van Cleef, Klaus Kinski, Franco Nero, o els humorístics  Bud Spencer i Terence Hill, ... Fins i tot grans estrelles de Hollywood (Henry Fonda, Charles Bronson, Burt Reynolds) o del cinema italià (Gian Maria Volontè, Claudia Cardinale), etc., protagonitzaren algun spaghetti western.
Aquest estil va influir molt en els westerns de directors com Don Siegel o el mateix Clint Eastwood. Directors actuals com  Quentin Tarantino han realitzat homenatges a aquest tipus de films com la recent "Django desencadenat". Films de Tarantino com "Kill Bill" o "Malditos bastardos", tot i no ser westerns, no s'entenen sense l'influència d'aquest estil.

 *Elaborat per Biel Vich Vidal a partir de wikipedia.org

ACTIVITATS

1. En quin context social i econòmic apareix la comedia all'italiana? Com influeix això en el cinema italià?
2. Quin és l'origen del concepte comedia all'italiana?
3. A partir de l'evolució de quin estil sorgeix la comèdia italiana? Com es va anomenar inicialment?
4. Quines són les característiques de la comèdia italiana?
5. Quins foren els principals directors i films d'aquest estil?
6. Explica quins actors i actrius formaren l'star-system italià.
7. Com definiries els spaghetti westerns?
8. Quines diferències tenen els spaghetti amb els westerns clàssics?
9. Quins foren els principals directors i les principals pel·lícules  de l'estil spaghetti western?
10. Quins foren els actors que triomfaren en els spaghetti western?

9.5. EL "FREE CINEMA" BRITÀNIC I EL CINEMA POLÍTIC EUROPEU DELS ANYS 60-70

El major èxit del free cinema

El free cinema:

A mitjans anys 50 un grup de joves cineastes caracteritzats pel seu esperit crític i reivindicatiu crearen el moviment de cinema independent conegut com a free cinema. Aquest moviment apostava per recuperar la tradició documental i el compromís social i crític del cinema britànic que s'havia perdut durant el període del cinema clàssic. 

Es va caracteritzar per crear una estètica realista, ocupant-se de retratar històries a partir d'allò que és quotidià i compromeses amb la realitat social. Va ser una reacció a l'artificialitat narrativa del Hollywood clàssic i del cinema britànica dels anys 40 i 50. El moviment fou influenciat pel neorrealisme italià i per la nouvelle vague francesa. El Free Cinema busca, seguint la línia del cinema documental i del neorealisme, apropar-se als éssers anònims de la societat, mitjançant un tipus de cinema rodat amb petits equips i al marge dels estudis, amb un cost inferior al d'un simple noticiari i l'ús la música jazz per les seves bandes sonores. Destaquen per una crítica dirigida a la burgesia i a la societat, amb un punt d'amargor i ironia. Volien reflectir la tristesa de la vida urbana i denunciar l'aïllament de l'ésser humà. També volien crear un cinema autènticament independent.

Els primers títols del nou estil seran "Together", de Lorenza Mazetti, trista història sobre una parella de sordmuts; "O Dreamland", de Lindsay Anderson, estudi sobre els visitants d'un parc d'atraccions i "Momma don't allow", de Karel Reisz i Tony Richardson, crònica d'una nit en un club de jazz per part d'un grup de joves, totes elles del 1956. El director més brillant d'aquest moviment fou Tony Richardson amb films com  "A Taste of Honey" (1961) on documenta la vida de la classe obrera britànica o "La solitud del corredor de fons" (1962) recupera les seves pròpies experiències en el col·legi per a recrear una visió d'un reformatori estatal com un infern a la terra. 

"Z", un dels millors films del cinema polític

Cinema polític i de denúncia europeu dels anys 60 i 70:

El cinema polític designa el conjunt de produccions cinematogràfiques que s'ocupen del govern, dels afers públics, tant dels contemporanis com dels que, sense ésser-ho, es relacionen d'una manera o altra amb l'actualitat. Així mateix, el cinema polític comprèn els films que toquen temes socials amb implicacions polítiques (ex. El retrat de les condicions de vida de la gent en un país determinat). És un cinema que proporciona a l'espectador els elements necessaris per reflexionar sobre una determinada realitat política. Es mou entre el drama i el documental, i proposa una interpretació de la història i una reflexió estètica sobre el passat que l'espectador fa pròpia o rebutja ideològicament. Els seus objectius són dur a terme una denúncia de la corrupció política, les activitats mafioses, les discriminacions, les violacions dels drets humans, les injustícies, els règims dictatorials i els totalitarismes, l'imperialisme, l'explotació dels treballadors i els problemes socials, conscienciar als espectadors de la gravetat d'aquests problemes i incitar-los a mobilitzar-se per reivindicar un món més just.

Entre les influències d'aquest estil cal destacar l'avantguarda russa especialment films com "El cuirassat Potemkin", (1925) i altres de S. M. Eisenstein, pel·lícules fetes a la Unió Soviètica al servei de la causa revolucionària per contribuir a l'educació política de les masses. També s'ha de destacar el neorealisme, cinema polític en el seu rerefons, que porta a terme una important denúncia dels problemes socials, o el de la nouvelle vague, en què l'anàlisi política i social es confonen sovint (especialment Jean-Luc Godard, el veritable motor del nou cinema polític, entès aquest com una indagació en les lluites obreres amb esperit d'avantguarda). També cal parlar de la influència d​​el free cinema i l'obra d'autors com Visconti, Rossellini o Pasolini. També hi ha una influència clara del llenguatge del cinema comercial clàssic dels Estats Units, els recursos del qual en lloc d'usar-se per defensar el capitalisme i l'american way of life, s'usen per denunciar-lo i criticar-lo. Tal vegada el director nordamericà que més va influir en el cinema polític va ser Frank Capra que a alguns seus films  defensava els valors democràtics i les llibertats cíviques amenaçats per polítics corruptes, especuladors, i altres grans poders econòmics.

El major èxit de públic del cinema polític

Les dècades dels 60 i dels 70 són  l'època privilegiada per al cinema polític. A Europa com a resultat de l'expansió de moviments socials reivindicatius a partir de la revolució estudiantil del Maig del 68 a França i als EUA per l'aparició del moviments contraculturals crítics amb la societat capitalista i la guerra de Vietnam. Als països subdesenvolupats, també sorgeix amb força des de les lluites anticolonials, sobretot a Algèria, contra la pobresa, la fam i les epidèmies, així com per la popularitat dels models revolucionaris de Cuba, Xile, Xina o Vietnam i de la guerrilla camperola a Amèrica Llatina (Ernesto "Che" Guevara).

Dins d'aquest estil destaca el director més emblemàtic i popular del cinema polític, el francès d'origen grec Constantinos Costa-Gavras, autor de films de denúncia del que va ser la dictadura grega dels coronels "Z" (1969), de l'estalinisme txec "La confessió" (1971), de la violència repressora de les dictadures a Amèrica Llatina a "Estado de sitio" (1973) i "Desaparegut" (1981), el racisme nordamericà del Ku Klux Klan a "El sendero de la traición" (1987), del nazisme a "La caixa de música" (1989) i "Amen" (2001) o el problema de l'atur a "Arcadia" (2005).

Un altre gan autor d'aquest cinema és l'italià Gillo Pontecorvo, autor d'interessants films com són "Kapo" (1961), sobre la brutalitat dels camps de concentració nazis, "La batalla d'Alger" (1966) on va denunciar la repressió de l'imperialisme francès contra els moviments d'alliberament nacional algerins, "Queimada" (1969) sobre l'explotació esclavista a les colònies caribenyes, o "Operación Ogro" (1979) on mostra la repressió franquista contra el poble i la cultura basca i lluita dels moviments antifranquistes bascos i espanyols contra la dictadura.

Aquest film criticava el colonialisme francès

A Itàlia aquest cinema va tenir molt d'èxit, amb directors com Francesco Rossi, autor de films on es denuncien diferents aspectes de la societat italiana del segle XX (feixisme, mafies, corrupció, conspiracions i terrorisme d'Estat) com "Salvatore Giuliano" (1961), "Les mans sobre la ciutat" (1963), "Uomini contro" (1970), "Lucky Luciano" (1976) "Excel·lentíssims cadàvers" (1976) o "Crist es va quedar a Eboli" (1979) o Bernardo Bertolucci amb films d'analisi històrica i critica social com "Prima della revoluzione" (1963), "El conformista" (1970) "Novecento" (1976) o "L'últim emperador" (1987).
El britànic Ken Loach és hereu de les principals tendències de cinema realista europeu i en major mesura del free cinema. Denuncia els traumes que ocasiona en els éssers humans la vida a les ciutats industrials i amb les seves històries sacseja les consciències de la societat contemporània per tal de millorar les condicions de la classe treballadora. A partir de 1963, Ken Loach va dirigir una sèrie de documentals, sobre la pobresa, els treballadors portuaris de Liverpool, o els fets que van portar a la caiguda del govern laborista. Va combatre més tard les polítiques del Thatcherisme (govern conservador i neoliberal britànic de Margareth Thatcher que va retallar els drets socials i eliminà molts serveis públics), de manera que es van prohibir els seus documentals i es van limitar les seves pel·lícules. En els anys 90, després de la dimissió de Thatcher, la seva carrera es revitalitza. Amb la majoria de les seves pel.lícules ha obtingut nombrosos premis, i un gran èxit de públic, però mantenint-se sempre fidel a l'estil que va ser una constant en la seva vida: la defensa dels oprimits.

Un film on Loach denuncia el Thatcherisme

Entre les seves pel·lícules destaquen: "Kes" (1969) sobre la inadaptació social i el fracàs escolar dels fills de classe obrera, "Agenda oculta" (1990) sobre la guerra bruta del govern britànic contra el terrorisme a Irlanda del nord, "Plovent pedres" (1993), sobre la pobresa, "Ladybird, Ladybird" (1994), sobre l'ineficaç assistència social, "Terra i Llibertat" (1995), sobre els anarquistes en la guerra civil espanyola, ...

Altres autors importants d'aquest cinema serien el xilé Patricio Guzman autor del gran documental "La batalla de Chile" (1975-79) on mostra les reformes dutes a terme pel presidentde Xile Salvador Allende a favor dels treballadors i les classes baixes i el cop d'Estat de Pinochet contra aquestes, el cubà Tomás Gutierrez Alea autor de "Muerte de un burocrata" (1966), "Memorias del subdesarrollo" (1968) o "Fresa y chocolate" (1994) on critica certs aspectes del règim castrista a Cuba, o el nordamericà Oliver Stone que ja estudiarem en veure el cinema d'autor nordamericà dels 70 i 80.
A Espanya destaquen algunes obres de J. A. Bardem com "Siete dias de enero"  (1977) on explica l'assassinat d'un grup d'advocats laboralistes a Madrid per part de terroristes d'extrema dreta durant la transició a la democràcia.

*Elaborat per Biel Vich a partir de http://www.uhu.es/cine.educacion/cineyeducacion/cinerevolucionario.htm i wikipedia.org

ACTIVITATS

1. Com, on i per quins motius apareix el free cinema?
2. Explica les principals característiques del free cinema.
3. Anomena els principals directors del free cinema i les seves millors pel·lícules.
4. Què és el cinema polític i de denúncia? On i a quina època va viure la seva esplendor? Quins factors històrics influïren en aquesta moda?
5. Quins objectius te el  cinema polític i de denúncia?
6. Quins estils cinematogràfics influïren en el cinema polític i de denúncia? Com ho feren?
7. Quin és el director més emblemàtic del cinema polític i de denúncia? Quins temes ha denunciat i amb quins films?
8. Comenta les principals obres de Gillo Pontecorvo i els temes que critica als seus films. Quins altres directors italians practicaren aquest cinema.
9. Quin és l'objectiu de les pel·lícules de Ken Loach? Quines polítiques i quina líder política va criticar? Per quin motiu? Que li va suposar això? Quan aconseguí ressorgir? Quins són els seus millors films i quins temes hi denuncia?
10. Principals directors i films del cinema polític i de denúncia a Amèrica Llatina i a Espanya?

 

 

9.4. EL CINEMA EXISTENCIALISTA I METAFÍSIC NÒRDIC

Als països nòrdics, especialment a Suècia i Dinamarca es va desenvolupar una escola cinematogràfica amb pel·lícules molt intel·lectuals on es plantegen els grans problemes existencials de l'èsser humà. Els dos grans mestres d'aquest tipus de cinema foren el danès Carl T. Dreyer i el suec Ingmar Bergman.

Carl T. Dreyer: va ser un director de profundes conviccions religioses, turmentat pels problemes i contradiccions de la fe. Dreyer va plasmar als seus films les seves obsessions religioses (el mal, el pecat, la tentació, la hipocresia, l'heretgia, el fanatisme i la intolerància religiosa, els miracles, la fe, la mort, ...) als seus films, provocant múltiples polèmiques amb l'església protestant. Des d'una perspectiva cristiana Dreyer es va atrevir a tractar i criticar obertament certs temes relacionats amb la religió, amb un estil molt auster i ple de senzillesa. 

Dreyer ja havia filmat dues obres mestres a l'època del cinema mut, "La passió de Joana d'Arc" (1928) i "El vampir" (1932), però les seves obres més clarament metafísiques i existencialistes corresponen a l'època sonora. "Dies Irae" (1943), on explicant un cas de bruixeria denuncia la hipocresia, el fanatisme i la intolerància dels cristians enfront dels acusats de bruixeria. A "Ordet, la paraula" (1955), planteja per una banda les dificultats que el fanatisme i les obsessions religioses d'un cap de família provoquen en les relacions amb els membres de la seva família i en les relacions amoroses dels seus fills i en relació amb això un miracle de resurecció, cosa que escandalitzà a l'esglèsia proptestant que només accepta els miracles de Jesús. El seu darrer film "Gertrud" (1964), on planteja el trencament d'un matrimoni i tot i això el manteniment de la fidelitat al marit perdut per part de la seva exdona.

Cartell de "El setè segell" de Bergman

Ingmar Bergman: va plantejar la seva obra com un gran interrogant sobre el sentit de la vida humana. Reflexionà sobre temes com l'amor i el sexe com a font de felicitat, les relacions de parella i les familiars, la por a la mort, les responsabilitats i recompenses de la paternitat, els grans dilemes morals, la culpabilitat, la religió, els poders màgics i sobrenaturals. Les seves pel·lícules semblen autèntics tractats de filosofia, amb guions i diàlegs molt brillants fets pel propi Bergman que era un gran escriptor. En el seu llenguatge cinematogràfic va mesclar de forma brillant elements del cinema clàssic, de l'expressionisme, del surrealisme, i del realisme màgic. Bergman també va destacar en la direcció d'actors, disposant disposar d'un equip d'actors i sobretot d'actrius extraordinaris: Max von Sydow (que va triomfar com actor al cinema europeu i sobretot a Hollywood), Liv Ullmann, Bibi Andersson, Ingrid Thulin, ...

Els seus millors films foren: "Somriures d'una nit d'estiu" (1955), "El setè segell" (1956), "Maduixes salvatges" (1957), "El rostre" (1958), "La font de la donzella" (1959), "Els combregants" (1962), "Persona" (1967), "Crits i murmuris" (1971), "Secrets d'un matrimoni" (1974) o "Fanny i Alexander" (1982).
La seva obra és una de les més influents de la història del cinema. Destaca en aquest sentit la seva influència en molts treballs d'un dels grans genis del cinema nordamericà, Woody Allen, o en els primers films dirigits per Robert Redford.

SI AQUÍ NO APAREIX UN ENLLAÇ A YOUTUBE OBRIR AMB GOOGLE CHROME

*Elaborat per Biel Vich Vidal a partir de Javier Matesanz, Petita història del cinema.
 

ACTIVITATS

1. Com definiries el cinema existencialista i metafísic? A quins països va destacar?
2. Quins temes tracta Dreyer als seus films? Quines són les seves obres mestres?
3. Quins temes planteja Bergman a les seves pel·lícules?
4. Quins elements estilístics mescla als seus films?
5. En quines parts de la realització cinematogràfica es va mostrar Bergman més brillant?
6. Quins foren els actors habituals dels seus films? Quin d'ells destacà fora de Suècia i on?
7. Descriu els trets existencialistes i metafísics d'aquesta seqüència del "Setè segell" .

9.3. REALISME MÀGIC A L'OBRA DE FELLINI, PASOLINI, ...

Tot i que no va existir un estil,  moviment, avantguarda del realisme màgic especificament cinematogràfic com si foren el neorrealisme o la nouvelle vague, si que podem trobar un seguit de cineastes com Federico Fellini, Pier Paolo Passolini o Marco Ferreri que, procedents o influenciats pel neorrealisme desenvoluparen a partir del 1960 un cinema d'autor, ple de fantasia, imaginació i tocs de surrealisme, que conscient o inconscientment emparenta amb l'estil del realisme màgic.

Què és el realisme màgic?

El realisme màgic és un moviment artístic del segle XX que consisteix a introduir elements sobrenaturals i fantàstics enmig de pintures, narracions o pel·lícules de caràcter realista sense marcar clarament el canvi de món o registre, de tal manera que queden incorporats a la quotidianeitat dels personatges. Es caracteritza per la precisió quasi fotogràfica del realisme en un context pictòric, narratiu o fílmic però amb la incorporació d'elemets fantastics, màgics o sobrenaturals, absurds o onírics. En les obres literàries i cinematogràfiques d'aquest moviment hi ha una gran presència d'imatges líriques, i descripcions subjectives de la realitat, que ajuden a desdibuixar les fronteres entre l'existent i la fantasia, ja que determinats elements només són versemblants pel punt de vista adoptat pel narrador o per l'atmosfera de somni o al·lucinació general. Aquest moviment té molts punts en comú ams el surrealisme, donat que usa algunes de les seves tècniques creatives com les imatges oníriques o al·lucinògenes, l'alliberament de la fantasia i l'imaginació o l'adopció d'un punt de vista o mirada infantil sobre el mon. Sovint aquesta perspectiva s'usa per fer crítica social i denunciar tot tipus d'injustícies, especialment per part d'alguns novel·listes sudamericans com Gabriel García Márquez, Alejo Carpentier o Miguel Ángel Asturias.

Escena plena d'elements sobrenaturals i fantàstics de "Miracle a Milà", el primer film influenciat pel realisme màgic

Cinema i realisme màgic:

El primer film on s'aprecien clarament característiques del realisme màgic és un film tradicionalment catalogat dins del neorrealisme com és "Miracle a Milà" (1951) on tot i aplicar molts principis neorrealistes (testimoni i denúncia de problemes socials, personatges anònims, actors no professionals, rodatge en exteriors i escenaris reals, sense il·luminació artificial i maquillatges, diàlegs senzills, ...) també introdueix una forta càrrega d'elements sobrenaturals, màgics i fantasiosos. Aquests elements l'allunyen radicalment de la representació objectiva de la realitat que predicava el neorrealisme. Tot i això de Sica va abandonar el camí que havia obert i evolucionà cap a estils més comercials.

Fotograma de "8½" de Fellini, on apreciam clarament la influència de l'estètica del realisme màgic

Federico Fellini: ja havia donat un gir barroc, líric i amb tocs surrealistes als seus darrers films neorrealistes i a partir del 1959 crea un estil nou, un estil anomenat pels historiadors del cinema fel·linià, però que recorda molt al realisme màgic. Fellini manté l'esperit crític neorrealista (tot i que de forma molt més subtil i amable), però trenca amb la majoria dels seus principis: esdevé un entusiasta del rodatge als grans estudis de Cinecitta (on va fer construir el plató més gran del món) amb decorats i llum artificials, fa servir estrelles (Massina, Mastroiani, Cardinale, ...), ... Però el més destacat del seu nou estil és que utilitza la imaginació, el somni, la perspectiva infantil o la fantasia per deformar i caricaturitzar la realitat satiritzant sobre els més variats temes: el món del cinema, les muses, les crisis creatives i la pressió de públic i crítica a "8½" (1963, considerada una de les seves grans obres mestres), l'ascens de l'astrologia i els futuròlegs a "Giulietta de los espiritus" (1965), la infància, la vida de poble i el feixisme a "Amarcord" (1973, la seva altra gran obra mestra), el masclisme i el feminisme a "La ciutat de les dones" (1980) o el món de la televisió a "Ginger i Fred" (1986).

Pier Paolo Pasolini: comunista, ateu i homosexual, després dels seus inicis neorrealistes comença un canvi de perspectiva amb "L'evangeli segons sant Mateu" (1964), una biografia de Jesus en clau marxista. A partir d'aquest film, tot i que mantindrà alguns principis del neorrealisme, com la critica sociopolítica, l'ús d'actors amameurs o professionals poc coneguts (tot i que espràdicament usà estrelles) o els rodatge en espais reals, va introduint dosis de lirisme, imaginació i màgia sobrenatural desdibuixant les fronteres entre realitat i fantasia. Alguns dels seus film esdevenen paràboles plenes de metafores amb les que seguirà denunciant l'explotació dels obrers, la persistència de bosses de pobresa i la marginació de certs col·lectius i defensant els ideals feministes, l'alliberament sexual, la tolerància i la multiculturalitat, sempre amb un toc irònic i humoristic.

Fotograma de "Les mil i una nits" de Pasolini on podem apreciar les seves típiques fantasies eròtiques

Entre els seus films cal destacar "Pajaritos y pajarracos" (1966), "Edip rei" (1967), "Teorema" (1968), "Medea" (1970), i sobretot la seva "trilogia de la vida" on va adaptar tres obres de la literatura medieval plenes de màgia i fantasia: "El Decameró" (1971), "Els contes de Canterbury" (1972) i "Les mil i una nits" (1974). En aquests films podem trobar humor de l'absurd, situacions grotesques, fantasies eròtiques, trencaments de la línia espai-temporal, animals que parlen, aparicions, miracles i éssers sobrenaturals que contrasten amb un context absolutament realista. El seu ultim film, una adaptació d'una novel·la del Marquès de Sade a la Itàlia dels darrers moments de la IIGM per denunciar la brutalitat del feixisme, "Salo o els 120 dies de Sodoma" (1975), va ser molt polèmica per trencar els límits que el cinema havia imposat a l'erotisme, la pornografia, el sadisme, la provocació i la degradació humana. Pasolini va rebre amenaces per l'estrena d'aquest film i poc després fou assassinat en extranyes circumstàncies.

Marco Ferreri en el rodatge de "Ciao maschio", un film entre el surrealisme i el realisme màgic

Marco Ferreri: després d'abandonar Espanya i tornar a Itàlia on es va moure entre el neorrealisme i la comèdia italiana, als anys 70 evoluciona cap a un estil entre el surrealisme, el kafkià i el realisme màgic amb pel·lícules com "Dillinger ha muerto" (1969), "El semen del hombre" (1970), "L'audiència" (1971), "La gran comilona" (1973), "No tocar a la dona blanca" (1974) "L'última dona" (1976), "Ciao maschio" (1978) o "Ordinaria locura" (1981). En aquests films podem trobar sàtires antiburgeses, anticlericals i contra la burocràcia, una visió crítica del matrimoni i la família patriarcal, una denúncia del masclisme i de la solitud de les persones humanes en la societat del capitalisme consumista.
Fora d'Itàlia també trobam autors emparentats amb aquesta tendència per mitjà de l'humor absurd, la fantasia infantil i les visions oníriques i al·lucinogenes. Cal destacar l'obra cinematogràfica del col·lectiu d'humoristes britànics Monthy Python a films com "Els cavallers de la taula quadrada" (1975), "La vida de Brian" (1979) i, sobretot a "El sentit de la vida" (1982), així com en les que ha dirigit l'exmembre del grup Terry Gilliam, com "Brazil" (1985), "Les aventures del baró Munchausen" (1989), "El rei pescador" (1991) o "12 monos" (1995).
Les obres de directors espanyols com Victor Erice, J. L. Cuerda, Gonzalo Suárez o Julio Medem també mostren trets d'aquesta tendència.

SI NO ES VEUEN AQUESTS VÍDEOS PROVAR AMB EL NAVEGADOR GOOGLECHROME

* Elaborat per Biel Vich Vidal

ACTIVITATS

1. Va existir un moviment de realisme màgic cinematogràfic al mateix nivell que el neorrealisme o la nouvelle vague? Quina relació hi ha entre cinema i realisme màgic?
2. Explica breument en què consisteix el realisme màgic?
3. Quins autors italians presenten trets del realisme màgic? Quin estil havien practicat abans?
4. Quin va ser el primer film amb característiques pròpies del realisme màgic i qui el va dirigir? Quines característiques fan que ho poguem afirmar?
5. Com s'anomena l'estil creat per Fellini? Descriu les característiques del seu cinema.
6. Quines foren les grans obres mestres de Fellini? Quins temes tracten aquests films?
7. Quines característiques del neorrealisme manté Passolini? I quines del realisme màgic? Quins aspectes pretenia criticar, denunciar o defensar Passolini amb aquests recursos en els seus films? 
8. Explica la polèmica provocada pel darrer film de Passolini i la seva extranya mort.
9. Quins elements mesclà Ferreri per crear el seu propi estil? Quins temes plantejà a les seves pel·lícules?
10. Quins altres autors d'altres països tenen característiques del realisme màgic?

9.2. LA NOUVELLE VAGUE FRANCESA (ANYS 60 I 70)

Fotograma on apareixen Jean Paul Belmondo i Jean Seberg, protagonistes de "Al final de l'escapada", un dels primer films de la nouvelle vague que va ser  dirigit per J. L. Godard

La nouvelle vague, que podríem traduir com "la nova ona", va ser un moviment cinematogràfic revolucionari i d'avantguarda, que no tenia en compte la comercialitat i que prioritzà per sobre de tot l'estètica, la innovació i la creativitat. És a més un dels estils més importants i influents de la història del cinema. 

La revista d'on sorgí la nouvelle vague

Aparició de la nouvelle vague:

Aquesta tendència cinematogràfica va aparèixer a França a finals dels anys 50. En el seu naixement hi van participar un conjunt de cinèfils i crítics cinematogràfics de la prestigiosa revista cahiers du cinèma que van decidir passar de la cinefilia i de la crítica a la pràctica del cinema, assumint el repte de fer evolucionar i renovar el setè art. Va ser la reacció d'aquests crítics a l'avorriment i el fastig que els provocava la decadència cinema clàssic de Hollywood després de 30 anys de producció en cadena segons unes regles i formules inamovibles i repetitives. També cal tenir en compte la seva admiració cap al cinema neorrealista, un estil que en aquells moments ja havia donat el millor de si mateix estava proper a desaparèixer. Cal doncs agafar el relleu dels neorrealistes i rellançant el que ells anomenen cinema d'autor. Creen així un estil lliure que trenca amb totes les normes aplicades fins llavors. Els primers films de la nouvelle vague, "Al final de l'escapada" i "Els quatre-cents cops" es filmaren el 1959.

Característiques de la nouvelle vague:

• Creen el concepte de cinema d'autor: Els directors han de tenir una llibertat creativa total de tal manera que els seus films mostrin la seva visió personal. Només ell pot influir en el procés creatiu i resultat final del film. Com Orson Welles, els directors d'aquest estil solen ser productors, guionistes, muntadors, i de vegades, fins i tot també actors protagonistes dels seus films. No s'accepten les ingerències dels productors o dels estudis en aquest procés creatiu, només aporten el finançament. Ho resumeixen amb l'afirmació "el director és l'estrella!".
• Es considera el cinema com una forma d'autoconeixement, per la qual cosa molts films tenen un caràcter autobiogràfic o referències personals.
• Històries relacionades amb la realitat quotidiana i la intimitat de persones vulgars i anònimes, tractant els problemes de la condició humana, les relacions personals, els sentiments i els dilemes morals en l'ambient social de la postguerra, però sense entrar a valorar les causes de les conductes o dur a terme una tasca de conscienciació, crítica social o denúncia d'injustícies. En molt films podem trobar un cant a la plenitud de la vida, al desig de llibertat i a mantenir sempre l'esperit jove.
• Trencament amb el procés tradicional de planificació del film, en favor d'un elevat grau d'improvització. En iniciar el rodatge només es disposa d'una visió esquematica de la història i dels personatges. El guió es va elaborant a mesura que el film es va rodant.
• Pressuposts molt baixos, equips tècnics molt reduïts, en principi amb actors no professionals o almenys sense estrelles importants, tot i que amb el pas del temps alguns directors començaren a contractar estrelles. És un nou tipus de rodatge molt artesanal, estil reportatge televisiu, amb preses llarges, més lleugeresa i amb la càmera seguint als actors de forma més natural. El temps de rodatge s'intenta reduïr a unes poques setmanes.
• Es fomenten interpretacions més naturals i espontànies, proporcionant als actors els diàlegs de les escenes poc temps abans de rodar-les a fi que no se'ls apremguin del tot. També feien preses amb un guió sense diàlegs (només amb un esquema de l'acció), obligant als actors a improvisar-los.
• Ús de càmeres de formats lleugers i no professionals (8 mm i 16 mm) amb les que podien rodar seqüències càmera a má o sobre l'espatlla, amb l'objectiu de fer possible aquesta visió personal de l'autor descobrint la seva perspectiva per mitjà de la mirada de la càmera, seguint les aportacions d'Orson Welles.
• Ús de nous tipus de pel·lícula fotografica que permetia el rodatge sense il·luminació artificial i en localitzacions naturals, renunciant a les escenografies artificials en estudis. Als interiors usaven també la llum natural per mitjà d'una il·luminació indirecta o rebotada per crear així ambients realistes, amb tècniques recuperades de l'expressionista Murnau.
• No es respecta la sintaxi  bàsica del llenguatge cinematogràfic ni el raccord (continuïtat entre dos plànols successius per garantir el sentit lineal dels continguts). 
• Redescobriment de les possibilitats creadores del muntatge a l'estil Eisenstein, Pudovkin o Welles.

L'obra mestra de Truffaut

Principals directors i pel·lícules de la nouvelle vague:

Jean Luc Godard: el més avantguardista, experimental, innovador, trencador i transgressor de tots els membres d'aquesta tendència. Va ignorar totes les normes del cinema tradicional creant un llenguatge totalment nou, amb fortes influències del d'altres mitjans com el còmic o la publicitat. És l'autor d'una de les grans obres mestres d'aquest moviment: "Al final de l'escapada" (1959). Entre els seus millors films cal destacar "Vivir su vida" (1962), "El menyspreu" (1963), "Banda a part" (1964), "Pierrot, el boig" (1965) i "Alphaville" (1965).

Françoise Truffaut: autor de l'altra gran obra mestra de la nouvelle vague: "Els quatre-cents cops" (1959). Tenia un estil calmat i realista, ple de tocs romàntics, amb preferència per històries dramàtiques i conflictives, amb una tensió controlada però intensa. Va ser el membre d'aquest col·lectiu que va aconseguir un major èxit de públic i popularitat. Altres films importants dirigits per aquests autor foren "Tirau sobre el pianista" (1960), "Jules et Jim" (1961), "La novia vestia de negro" (1967), "El petit salvatge" (1969), "La nit americana" (1973), "El diari intim d'Adele H." (1975) o "El darrer metro" (1980).

La gran obra mestra d'Alain Resnais

Alain Resnais: autor d'un dels primers films d'aquest moviment, "Hiroshima, mon amour" (1959), va crear un estil propi ple d'elegància, bellesa i originalitat. Altres films importants foren "L'any passat a Marienbad" (1961) o "El meu tio d'Amèrica" (1979).
Claude Chabrol: va crear un estil inquietant i ple d'intriga donat que es va especialitzar el la realització de thrillers i de sòrdides intrigues socials. Va ser el més crític, aspre i corrosiu dels membres d'aquesta nova ona del cinema francès amb films com "Una doble vida" (1960), "Campanya per a un assassí" (1966) o "El carnisser" (1970).
Eric Rohmer: va crear un estil que podríem definir com minimalista on s'adora la simplicitat de la vida quotidiana, la vida real de persones senzilles i comuns. Les seves pel·lícules són autèntics fragments de vida, reproduïts amb gran exactitud i verosimilitud. També hi ha un desig de mostrar l'esperit juvenil i el desig de llibertat d'uns protagonistes que solen ser adolescents o adults molt joves. D'ell cal destacar "Mi noche con Maud" (1969), "La rodilla de Clara" (1970), "Paulina a la platja" (1982), "Contes de les 4 estacions"  (tetralogia realitzada entre 1990 i 1998).
Louis Malle:  tot i no ser membre del la nouvell vague, el seu estil comparteix molts aspectes amb les característiques de la nova ona. Amb el film "Ascensor para el cadalso" (1957), es pot dir que es va avançar o va profetitzar la nouvelle vague. La seva gran obra mestra és "El fuego fatuo" (1963), una tragèdia sobre la depressió i el suïcidi. Als finals dels 70 va marxar a Hollywood on va triomfar entre la crítica i el públic amb grans films com"La pequeña" (1978),  "Atlantic City" (1980) o "Vània al carrer 42" (1994).

* Elaborat per Biel Vich Vidal a partir de Javier Matesanz, Petita història del cinema i Wikipedia.org
 

ACTIVITATS

1. On i per part de qui es posa en marxa la nouvelle vague? com es pot traduir aquest concepte? 
2. Per quins motius apareix la nouvelle vague? Quins eren els seus objectius?
3. Explica el concepte de cinema d'autor defensat per aquest moviment. Quina relació hi ha entre director, productor i estudis?
4. Quin tipus de temes desenvolupa la nouvelle vague?
5. Com es trenca amb el procés tradicional de producció i planificació dels films?
6. Quins tipus d'actors i d'interpretacions fomenta la nouvelle vague?
7. Il·luminació i decorats en aquests films.
8. Per quins motius Godard va ser el més experimental i innovador dels membres de la nouvelle vague? Quina és la seva gran obra mestra?
9. Descriu l'estil de Truffaut. Quina és la seva gran obra mestra?
10. Quines característiques defineixen els estils de Chabrol i Rohmer?

9.1. EL NEOREALISME ITALIÀ (1945-1960)

Famós fotograma de El lladre de bicicletes, la gran obra mestra del neorealisme, on pare i fill mostren la seva desesperació davant d'un robatori que suposarà perdre la feina al primer i patir fam al segon.

El concepte de neorrealisme va ser creat el 1943 per l'escriptor, dramaturg i crític de cinema italià Umberto Barbaro, en un manifest publicat a la revista Carmine on reivindicava un nou cinema alliberat tant dels tòpics del cinema d'exaltació nacional i propaganda feixista com del cinema comercial que fins llavorç s'imposaven a Itàlia. Calia redescobrir Itàlia i la seva gent, després d'anys de manipulació, mitificació i idealització sota la dictadura de Mussolini. Les seves propostes foren recollides per un grup de joves directors (Rossellini, de Santis, de Sica, Visconti, Fellini, Passolini, ...) i guionistes (Fellini i Zavattini) que desenvoluparen a nivell pràctic aquesta avantguarda. El gran guionista Cesare Zavattini va definir el neorrealisme com "una nova manera de fer cinema, una mena de gran judici domèstic i universal al mateix temps, una presa de consciència del ciutadà davant certes situacions doloroses, en contra de la tendència generalitzada de d'evitar els examens de consciència radicals" .

Context històric:

El neorrealisme es desenvolupa en una Itàlia afectada per vint anys de dictadura feixista, arassada per la II Guerra Mundial. i ocupada per les forces d'alliberament anglo-nordamericanes. Es tracta d'una Itàlia en procés de reconstrucció i de desintoxicació després de vint anys de manipulació educativa i mediàtica del feixisme, amb gravissims probles econòmics i socials derivats de la davastadora destrucció provocada per la guerra: ciutats bombardejades, ports, ponts, carreteres, tunels, ferrocarrils i embassaments greument danayts, centrals elèctriques, indústries, camps de cultiu i granges destruïdes, centenars de milers de desplaçats, refugiats sense casa, ferits, ... No hi havia diners, especialment per reconstruir els estudis, adquirir material i produir cinema, donat que les prioritats dels pocs recursos que hi havia eren unes altres. Per tant, el cinema neorrealista haurà de treballar per mostrar aquesta realitat amb uns recursos i pressuposts molt baixos.

Característiques del cinema neorrealista:

• Recerca d'un realisme absolut, una descripció pura de la realitat, prescindint de qualsevol mena d'efecte o trucatge. No són documentals com en el cinema-ull soviètic però fan films de ficció tan realistes que s'apropen al gènere documental.
• Amb la màxima objectivitat possible adoptar un punt de vista moral i compromès amb la societat per mostrar i denunciar els problemes socials i les injustícies sense caure en la manipulació pròpia de l'època feixista.
• Rebuig dels drames històrics, l'adaptació de novel·les o el cinema d'herois; retorn a les persones anònimes i vulgars, les classes humils, a les preocupacions qüotidianes, i a les històries íntimes i sense importància aparent, temes que el cinema de Hollywood havia evitat per la seva suposada manca d'interés general.
• Pressuposts molt baixos, cal fer les pel·lícules amb molts pocs diners.
• La manca de material i d'estudis de rodatge llança a aquests cineastes a rodar al carrer, amb escenaris reals (no hi ha mai decorats), sense llum artificial, cercant així el màxim realisme i verosimilitut.
• S'eviten els actors professionals i s'usen actors aficionats o fins i tot als protagonistes reals de les històries interpretant-se a si mateixos.
• Rebuig del maquillatge i dels vestuaris postissos, s'usen vestuaris autèntics i reals.
• Diàlegs molt senzills i lineals.

Principals directors i pel·lícules neorrealistes:

Roberto Rossellini: creador, amb Fellini de guionista i ajudant de direcció de la primera gran obra mestra del neorrealisme, "Roma, ciutat oberta" (1944-46), un film inspirat en fets reals sobre la resistència d'un grup de veïns de Roma contra els ocupants nazis que invadiren Itàlia quan els italians es rebel·laren contra el govern feixista de Mussolini. Aquest film es va començar a rodar només dos mesos després de l'alliberament de Roma pels aliats, amb només dos actors professionals, a les localitzacions reals dels fets i amb actors no professionals que havien participat en la història real. Va ser un èxit internacional extraordinari a nivell de crítica i públic la qual cosa l'animà a completar-la amb dos films més formant una trilogia sobre la IIGM: "Camarada" (1946, també amb guió de Fellini) sobre la vida qüotidiana soldats americans que participaren en l'alliberament d'Itàlia lluitant contra els nazis i "Berlín, any zero" (1947), on mostra la destrucció patida per aquesta ciutat i la misèria dels seus habitants després del final del conflicte. Posteriorment evolucionà cap a films cada vegada més documentals on mostrava la dura forma de vida de pagesos i pescadors que vivien a llocs extrems, com "Stromboli" (1949), tot i que eren protagonitzats per una gran estrella internacional, Ingrid Bergman, que abandonà el cinema comercial per casar-se i treballar amb ell. Un altre film interessant és "El general de la Rovere" (1959), protagonitzada per Vittorio de Sica.

Vittorio de Sica: després d'una primera pel·lícula en aquest estil "El limpiabotas" (1946), i sempre en col·laboració amb el guionista de la majoria dels seus films, Cesare Zavattini, va dirigir l'altra gran obra mestra del neorrealisme: "El llabre de bicicletes" (1947), considerat un dels deu millors films de la història. En aquest film explica la tragèdia d'un pare de família de classe baixa en atur, al qual, poc després de trobar feina de repartidor, li roben la bicicleta que necessita per treballar. El 1951 va dirigir "Miracle a Milà" un film on mescla elements neorrealistes amb altres de fantasia i surrealisme i que serà la base del futur realisme màgic. Finalment, el 1952 va tornar per última vegada a un neorrealisme pur amb "Umberto D". A partir d'aquell moment es passa a un cinema més comercial dins l'estil de la comèdia italiana.

Luchino Visconti: va ser el més politicament marxista dels autors neorrealistes i va fer un cinema de crítica social i denúncia de les injustície smolt més subjectiu. Amb el pas del temps també va trencar algunes normes del moviment usant actors professionals i estrelles. D'ell cal destacar films com "Obsessió" (1942), "La terra trema" (1948), "Bellíssima" (1951, amb guió de Zavattini), "Senso" (1954), "Les nits blanques" (1957) i "Rocco i els seus germans" (1960). A partir d'aquest film va crear un estil molt personal que podem incloure dins el cinema d'autor.

Federico Fellini: guionista i ajudant de Rossellini, als anys 50 es passa a la direcció amb films i crea un estil propi dins el neorrealisme: pressuposts més elevats, actors professionals i estrelles del cinema, il·luminació artificial, maquillatge, i crea un neorrealisme més barroc, líric i amb tocs surrealistes amb films com "Els inútils" (1953), "La strada" (1954), "Il Bidone" (1955),  "Les nits de Cabiria" (1957) o "La dolce vita" (1960). A partir d'aquí evoluciona cap a un estil propi amb alguns trets propis del realisme màgic.

Pier Paolo Pasolini: aquest gran poeta també va destacar com a cineasta amb un estil semblant al de Fellini (líric i fantasiós), centrat en l'analisi de tipus marginals, delinqüents i les bosses de pobresa en la societat italiana de postguerra amb films com "Accatone" (1961) o "Mamma Roma" (1962), tot i que ràpidament va evolucionar cap una mena realisme màgic.

Ermanno Olmi: un dels neorrealistes més tardans amb films com "El empleo" (1961) o "El arbol de los zuecos" (1978) que mantingueren aquest estil viu quan ja gairebé ningú el practicava.

*Elaborat per Biel Vich Vidal a partir de Javier Matesanz, Petita història del cinema i Josefina Martínez (coordinadora) i DDAA, El cine y el vídeo; recursos didácticos para la historia y las ciencias sociales.

ACTIVITATS

1. Quin tipus de cinema s'imposava a Itàlia durant la dictadura feixista de Mussolini?
2. Qui va crear el concepte de neorrealisme? Quin tipus de cine volia impulsar?
3. En quin context històric es crea el neorrealisme? Com influeix el context en aquest estil?
4. Quines temàtiques planteja el cinema  neorrealista i quin és l'objectiu que es persegueix exposant aquests temes?
5. Quines característques d'aquest estil contribuien a reduir els costos de filmació?
6. Digues el nom del primer director i del primer film neorrealista. Explica l'argument d'aquesta pel·lícula.
7. Quina és l'altra gran obra mestra del cinema neorrealista? Qui la va dirigir? Quin és el seu argument?
8. Quins van ser els principals guionistes del neorrealisme? Els guions de quins films van escriure?
9. Quin va ser el més crític i subjectiu dels directors neorrealistes? Quina era la seva ideologia política? 
10. Quines aportacions estilistiques va fer Fellini al neorrealisme? Quin altre autor va desenvolupar un estil semblant? Cap a quin estil evolucionaren?

9. AVANTGUARDES I ESTILS COMERCIALS DEL CINEMA EUROPEU DE POSTGUERRA (1945-1980)

"Al final de l'escapada", de Jean-Luc Godard, un dels films més innovadors i influents del cinema europeu de postguerra.

A Europa, el daltabaix provocat per l'ascensió dels règims totalitaris nazi-feixistes (1923-39), la Guerra Civil espanyola (1936-39) i la II Guerra Mundial (1939-45), suposaren la decadència o desaparició de la majoria d'estils cinematogàfics d'avantguardea (com el cinema-ull i el realisme socialista soviètics -eliminats per Stalin- l'expressionisme alemany -eliminat pel nazisme- o el surrealisme franco-espanyol -Buñuel i Dalí s'exilien a Mèxic i EUA respectivament per fogir dels conflictes-). 

A més a més el cinema clàssic nordamericà i britànic es va imposar a partir dels anys 30 i sobretot als 40 i 50 com el llenguatge cinematogràfic dominant, barrant el pas del públic a propostes més innovadores i originals. A Europa també es desenvolupa l'estil clàssic, de forma brillant a Gran Bretanya i amb un bon grapat de bons directors a la resta del continent.

Tot i això, en acabar el conflicte mundial, el cinema creatiu i amb pretensions artístiques va anar reapareixent i es desenvoluparen noves avantguardes cinematogràfiques i altres estils de cinema comercial més originals com a alternativa al cinema clàssic de Hollywood. Aquest afany innovador i de llibertat creativa arriba fins i tot als països comunistes de l'est d'Europa entre la mort de Stalin el 1953 i el tràgic final de la Primavera de Praga de 1968 a partir del qual es restableix la censura i molts directors marxen a l'exili. Les principals mostres d'aquests tipus de cinema són:

• El neorrealisme italià (anys 40 i 50).
• La nouvelle vague francesa (anys 60 i 70).
• El realisme màgic (a la Itàlia dels anys 60 i 70)
• El cinema existencialista i metafísic nòrdic (anys 50, 60 i 70 a Dinamarca i Suècia). 
• El Free cinema britànic (anys 50 i 60) i el cinema polític i de denúncia (anys 60 i 70).
• El nou cinema dels països de l'Est (anys 60 i 70 a Rússia, Polònia i Txecoslovàquia).
• El nou cinema alemany (anys 70).
• Nous estils comercials: la comedia all'italiana (anys 50 i 60), la comèdia social espanyola (anys 50 i 60)  i els Spaghetti western (anys 60 i 70).

* Elaborat per Biel Vich Vidal

ACTIVITATS

1. A quina època i per quins motius van desaparèixer les primeres avantguardes europees?
2. Quin tipus de cinema es va imposar a Europa als anys 30, 40 i 50?
3. Quins estils avantguardistes aparèixen a Itàlia en les dècades posteriors a la IIGM? Quina realació van tenir amb Espanya?
4. Quines altres avantguardes aparèixen en altres països?
5. Com es va recuperar la llibertat creativa als països comunistes de l'est? Quin tipus de cinema s'hi desenvolupà? Fins quant?

8. EL CINEMA DE SÈRIE B I DE SÈRIE Z

Planeta prohibit, un clàssic de la ciència-ficció i dels film de sèrie B, amb el personatge de Robby el Robot

El concepte de cinema de sèrie B apareix als anys 30. Originalment es tractava d'un cinema comercial de baix pressupost, amb actors joves i desconeguts i poques pretensions artístiques produït pels grans estudis. L'objectiu era produir pel·lícules barates que no es publicitaven perquè s'exhibien juntament amb un film d'alt pressupost (de sèrie A) amb autèntiques estrelles a les sessions dobles que s'estilaven als cinemes dels anys 30 i 40. La majoria d'aquests films eren westerns, de terror o ciència ficció. Aquest tipus de cinema no te gaire interès per a la història del cinema, tot i que alguns actors i directors importants debutaren a la sèrie B.

El Corb, obra mestra de Roger Corman

A partir de mitjans dels anys 50 el concepte de sèrie B canvia. Amb ell ens referim a films comercials nordamericans i britànics de petites productores, caracteritzats pel baix pressupost, temàtiques relacionades amb el terror, la ciència-ficció, la fantasia o l'acció, i amb una manca total i absoluta d'ambicions artístiques, o també, amb un bon nivell estètic a base de molta originalitat, innovació, artesania i enginy creatiu per superar la manca de doblers, que trencaven moltes de les normes del cinema clàssic però sense caure en la manca de comercialitat del cinema d'avantguarda, d'art i assaig o independent. Els anys 50 i 60 van ser l'època d'or d'aquest tipus de cinema. Molts films de sèrie B avui són films de culte adorats tant pels freakys com per autèntics cinèfils.

Per altre banda el subgènere del cinema de sèrie Z fa referència a pel·lícules amb uns pressuposts encara més miserables que els de la sèrie B i una qualitat tècnica i artística de realització pèssimes, de tal manera que ens trobam davant les pitjors pel·lícules de la història del cinema. Als EUA hi ha clubs de fans que visualitzen aquests films per criticar-los i burlar-se de les seves escandaloses errades tècniques, històries impossibles, pobres diàlegs i patètiques interpretacions.

Les principals característiques del cinema de sèrie B dels anys 50 i 60 són aquestes: 

• Petites productores o estudis independents com American International Pictures (EUA) o Hammer Productions (Gran Bretanya).
• Pressuposts molt baixos en relació al d'un film d'una gran productora.
• Actors desconeguts, primers papers de futures estrelles (com Leslie Nilsen, Jack Nicholson, Denis Hoper o Peter Fonda) o antigues estrelles en baixa forma o hores baixes (Vincent Price, Ray Milland, Peter Lorre, Bela Lugosi, Boris Karloff). També hi va haver estrelles genuines d'aquest tipus de cinema com Christopher Lee i Peter Cushing.
• Directors desconeguts, especialistes en la sèrie B (com Roger Corman o George A. Romero) o primers films de futurs directors-estrella (com Don Siegel)
• Temàtiques relacionades amb el terror, el misteri, l'intriga, la ciència-ficció, la fantasia o l'acció. Sovint afageixen uns tocs d'erotisme o d'humor a aquests gèneres. Els spaghetti westerns també es podien inclore dins aquest estil tot i ser produccions italo-espanyoles.
• Efectes especials molt pobres i artesanals, tot i que en alguns films realment efectius.
• Un estil comercial, però amb molta més llibertat creativa que al cinema de les grans productores. Això fa que moltes produccions de la sèrie B siguin experimentals i innovadores perquè trenquen amb moltes de les rígides normes del cinema clàssic, com els finals feliços, el triomf dels herois o la moral puritana.

La invasió dels lladres de cossos, un dels films de sèrie B de més qualitat i que va permetre  potenciar la carrera del seu director, Don Siegel

Els principals directors de la sèrie B  foren:

Roger Corman: és el director més conegut i valorat per la crítica de la sèrie B. Als anys 50 i 60 va destacar per la seva capacitat per rodar pel·lícules econòmicament rentables, tècnica i artísticament molt dignes, amb pressuposts bàixissims i rodades en un temps rècord. Va destacar per ser el descobridor de futures grans estrelles de Hollywood com Jack Nicholson, Peter Fonda, Denis Hopper, Bruce Dern o Robert De Niro, als quals va  donar els seus primers papers. També va convertir en estrelles de la sèrie B a actors que les carreres dels quals s'havien estancat o decaigut al cinema clàssic com Vincent Price o Ray Millard. Finalment va contractar com a ajudants de direcció i/o va produir els primers films de futurs grans directors com Francis Ford Coppola, Martin Scorsese, Peter Bogdanovich, Ron Howard, James Cameron o Jonathan Demme. 

Entre les seves pel·lícules destaquen les adaptacions, en estil de terror gòtic, d'un gran nombre de relats de l'escriptor Edgar Allan Poe protagonitzades pel seu actor preferit, Vincent Price, com "La caiguda de la casa Usher" (1960), "El pou i el pèndul" (1961), "L'enterrament prematur" (1961), "El corb" (1963), "La màscara de la mort roja" (1964) o "Ligeia" (1964). També cal destacar films com "L'emissari d'un altre món" on mescla vampirisme i extraterrestres, "La tenda dels horrors" on mescla el terror i l'humor amb una estètica totalment freaky o la innovadora pel·lícula de ciència-ficció "L'home de raigs-x als ulls" .

L'obra mestra de George A. Romero

George A. Romero: es tracta del director que va popularitzar les pel·lícules de zombis a partir de la seva gran obra mestra "La nit dels morts vivents" (1968). També ha dirigit altres interessants films de terror, molts d'ells de temàtica zombi com "Zombi: el retorn dels morts vivents" (1978), "Creepshow" (1982), "El dia dels morts vivents" (1985) o "La terra dels morts vivents" (2005).

Don Siegel: va triomfar  amb una de les millors obres de la sèrie B, la seva gran pel·lícula "La invasió dels lladres de cossos" (1956), la qual cosa li va permetre passar-se a les grans productores amb les que aconseguí grans èxits comercials foren amb seves col·laboracions amb l'actor Clint Eastwood.
Terence Fisher: director estrella de la productora britànica Hammer, es va especialitzar en la realització de pel·lícules de terror gòtic normalment protagonitzades per Christopher Lee i Peter Cushing, com "La maledicció de Frankenstein" (1957), "Dràcula" (1958), "El perro de Baskerville" (1958), "La mòmia" (1959), "La maledicció de l'home llop" (1960), "El fantasma de l'opera" (1962), "Dràcula, príncep de les tenebres" (1966), "El cervell de Frankenstein" (1969). 

Val Guest: director britànic de la Hammer conegut per ser l'autor de la saga de films de ciència-ficció del Doctor Quatermass (1955 i 1957) i altres pel·lícules de terror com "L'abominable home de les neus" (1957).

Els films de terror de la productora Hammer van tenir un gran èxit de públic als anys 50 i 60

Ed Wood: és el més popular dels directors de la sèrie Z. rodava a una velocitat de vertigen amb pressuposts ridículs (sempre inferiors a 6000 $). Destaca per l'absurd de les històries, els patètics guions, les penoses interpretacions, els lamentables efectes especials, els forats i les errades de posada en escena ... Està unànimement considerat com el pitjor director de la història del cinema. El seu film "Pla 9 des de l'espai" (1959) està considerada com la pitjor pel·lícula de tots els temps. Entre les seves obres destaquen les patètiques i lamentables "Glen o Glenda" (1953) o "La novia del monstruo" (1955). 

Cartell promocional de la pitjor pe·lícula de tots els temps i emblema de la sèrie Z

Entre les pel·lícules de directors desconeguts també podem trobar alguns grans clàssics de la sèrie B:

L'increible home menguant, un dels films més originals de la sèrie B

• "L'increible home menguant" (1957): un film de Jack Arnold on un home afectat per un núvol radioactiu comença a decreixer fins a tenir només uns pocs centimetres, i ha de sobreviure i adaptar-se a un món que de cop i volta s'omple de perills per un humà tan minúscul.
• "Planeta Prohibit" (1957): dirigida per Fred M. Wilcox mescla el terror, el misteri i la ciència-ficció en un viatge a un planeta on es comencen a produir un seguit de misteriosos assassinats dels que un robot, Robby, és el principal sospitós.
• "La cosa" (1951): dirigida per Christian Nyby també mescla la ciència ficció i el terror quan un grup d'exploradors descobreixen un extraterrestre congelat i quan el descongelen per estudiar-lo comença a assassinar-los.
• "El ataque de la mujer de 50 pies" (1958): dirigida per Nathan Juran, explica com una mestressa de casa es troba amb uns extraterrestres que la fan créixer fins a una alçada de 15 metres.
• "El pueblo de los malditos" (1960): film de sèrie B britànic dirigit per Wolf Rilla on s'explica com tots els habitants d'un poble anglès queden inconscients durant unes hores. Poc després es descobreix com totes les dones del poble han quedat embarassades. Totes elles pareixen el mateix dia una colla de nins dotats d'estranyes habilitats.
• "Godzilla, king of the monsters" (1955-56): remuntatge d'una productora nordamericana d'un film japonès que inicià la llarga sèrie de films sobre aquest monstre. 

*Elaborat per Biel Vich Vidal

ACTIVITATS