9.1. EL NEOREALISME ITALIÀ (1945-1960)

Famós fotograma de El lladre de bicicletes, la gran obra mestra del neorealisme, on pare i fill mostren la seva desesperació davant d'un robatori que suposarà perdre la feina al primer i patir fam al segon.

El concepte de neorrealisme va ser creat el 1943 per l'escriptor, dramaturg i crític de cinema italià Umberto Barbaro, en un manifest publicat a la revista Carmine on reivindicava un nou cinema alliberat tant dels tòpics del cinema d'exaltació nacional i propaganda feixista com del cinema comercial que fins llavorç s'imposaven a Itàlia. Calia redescobrir Itàlia i la seva gent, després d'anys de manipulació, mitificació i idealització sota la dictadura de Mussolini. Les seves propostes foren recollides per un grup de joves directors (Rossellini, de Santis, de Sica, Visconti, Fellini, Passolini, ...) i guionistes (Fellini i Zavattini) que desenvoluparen a nivell pràctic aquesta avantguarda. El gran guionista Cesare Zavattini va definir el neorrealisme com "una nova manera de fer cinema, una mena de gran judici domèstic i universal al mateix temps, una presa de consciència del ciutadà davant certes situacions doloroses, en contra de la tendència generalitzada de d'evitar els examens de consciència radicals" .

Context històric:

El neorrealisme es desenvolupa en una Itàlia afectada per vint anys de dictadura feixista, arassada per la II Guerra Mundial. i ocupada per les forces d'alliberament anglo-nordamericanes. Es tracta d'una Itàlia en procés de reconstrucció i de desintoxicació després de vint anys de manipulació educativa i mediàtica del feixisme, amb gravissims probles econòmics i socials derivats de la davastadora destrucció provocada per la guerra: ciutats bombardejades, ports, ponts, carreteres, tunels, ferrocarrils i embassaments greument danayts, centrals elèctriques, indústries, camps de cultiu i granges destruïdes, centenars de milers de desplaçats, refugiats sense casa, ferits, ... No hi havia diners, especialment per reconstruir els estudis, adquirir material i produir cinema, donat que les prioritats dels pocs recursos que hi havia eren unes altres. Per tant, el cinema neorrealista haurà de treballar per mostrar aquesta realitat amb uns recursos i pressuposts molt baixos.

Característiques del cinema neorrealista:

• Recerca d'un realisme absolut, una descripció pura de la realitat, prescindint de qualsevol mena d'efecte o trucatge. No són documentals com en el cinema-ull soviètic però fan films de ficció tan realistes que s'apropen al gènere documental.
• Amb la màxima objectivitat possible adoptar un punt de vista moral i compromès amb la societat per mostrar i denunciar els problemes socials i les injustícies sense caure en la manipulació pròpia de l'època feixista.
• Rebuig dels drames històrics, l'adaptació de novel·les o el cinema d'herois; retorn a les persones anònimes i vulgars, les classes humils, a les preocupacions qüotidianes, i a les històries íntimes i sense importància aparent, temes que el cinema de Hollywood havia evitat per la seva suposada manca d'interés general.
• Pressuposts molt baixos, cal fer les pel·lícules amb molts pocs diners.
• La manca de material i d'estudis de rodatge llança a aquests cineastes a rodar al carrer, amb escenaris reals (no hi ha mai decorats), sense llum artificial, cercant així el màxim realisme i verosimilitut.
• S'eviten els actors professionals i s'usen actors aficionats o fins i tot als protagonistes reals de les històries interpretant-se a si mateixos.
• Rebuig del maquillatge i dels vestuaris postissos, s'usen vestuaris autèntics i reals.
• Diàlegs molt senzills i lineals.

Principals directors i pel·lícules neorrealistes:

Roberto Rossellini: creador, amb Fellini de guionista i ajudant de direcció de la primera gran obra mestra del neorrealisme, "Roma, ciutat oberta" (1944-46), un film inspirat en fets reals sobre la resistència d'un grup de veïns de Roma contra els ocupants nazis que invadiren Itàlia quan els italians es rebel·laren contra el govern feixista de Mussolini. Aquest film es va començar a rodar només dos mesos després de l'alliberament de Roma pels aliats, amb només dos actors professionals, a les localitzacions reals dels fets i amb actors no professionals que havien participat en la història real. Va ser un èxit internacional extraordinari a nivell de crítica i públic la qual cosa l'animà a completar-la amb dos films més formant una trilogia sobre la IIGM: "Camarada" (1946, també amb guió de Fellini) sobre la vida qüotidiana soldats americans que participaren en l'alliberament d'Itàlia lluitant contra els nazis i "Berlín, any zero" (1947), on mostra la destrucció patida per aquesta ciutat i la misèria dels seus habitants després del final del conflicte. Posteriorment evolucionà cap a films cada vegada més documentals on mostrava la dura forma de vida de pagesos i pescadors que vivien a llocs extrems, com "Stromboli" (1949), tot i que eren protagonitzats per una gran estrella internacional, Ingrid Bergman, que abandonà el cinema comercial per casar-se i treballar amb ell. Un altre film interessant és "El general de la Rovere" (1959), protagonitzada per Vittorio de Sica.

Vittorio de Sica: després d'una primera pel·lícula en aquest estil "El limpiabotas" (1946), i sempre en col·laboració amb el guionista de la majoria dels seus films, Cesare Zavattini, va dirigir l'altra gran obra mestra del neorrealisme: "El llabre de bicicletes" (1947), considerat un dels deu millors films de la història. En aquest film explica la tragèdia d'un pare de família de classe baixa en atur, al qual, poc després de trobar feina de repartidor, li roben la bicicleta que necessita per treballar. El 1951 va dirigir "Miracle a Milà" un film on mescla elements neorrealistes amb altres de fantasia i surrealisme i que serà la base del futur realisme màgic. Finalment, el 1952 va tornar per última vegada a un neorrealisme pur amb "Umberto D". A partir d'aquell moment es passa a un cinema més comercial dins l'estil de la comèdia italiana.

Luchino Visconti: va ser el més politicament marxista dels autors neorrealistes i va fer un cinema de crítica social i denúncia de les injustície smolt més subjectiu. Amb el pas del temps també va trencar algunes normes del moviment usant actors professionals i estrelles. D'ell cal destacar films com "Obsessió" (1942), "La terra trema" (1948), "Bellíssima" (1951, amb guió de Zavattini), "Senso" (1954), "Les nits blanques" (1957) i "Rocco i els seus germans" (1960). A partir d'aquest film va crear un estil molt personal que podem incloure dins el cinema d'autor.

Federico Fellini: guionista i ajudant de Rossellini, als anys 50 es passa a la direcció amb films i crea un estil propi dins el neorrealisme: pressuposts més elevats, actors professionals i estrelles del cinema, il·luminació artificial, maquillatge, i crea un neorrealisme més barroc, líric i amb tocs surrealistes amb films com "Els inútils" (1953), "La strada" (1954), "Il Bidone" (1955),  "Les nits de Cabiria" (1957) o "La dolce vita" (1960). A partir d'aquí evoluciona cap a un estil propi amb alguns trets propis del realisme màgic.

Pier Paolo Pasolini: aquest gran poeta també va destacar com a cineasta amb un estil semblant al de Fellini (líric i fantasiós), centrat en l'analisi de tipus marginals, delinqüents i les bosses de pobresa en la societat italiana de postguerra amb films com "Accatone" (1961) o "Mamma Roma" (1962), tot i que ràpidament va evolucionar cap una mena realisme màgic.

Ermanno Olmi: un dels neorrealistes més tardans amb films com "El empleo" (1961) o "El arbol de los zuecos" (1978) que mantingueren aquest estil viu quan ja gairebé ningú el practicava.

*Elaborat per Biel Vich Vidal a partir de Javier Matesanz, Petita història del cinema i Josefina Martínez (coordinadora) i DDAA, El cine y el vídeo; recursos didácticos para la historia y las ciencias sociales.

ACTIVITATS

1. Quin tipus de cinema s'imposava a Itàlia durant la dictadura feixista de Mussolini?
2. Qui va crear el concepte de neorrealisme? Quin tipus de cine volia impulsar?
3. En quin context històric es crea el neorrealisme? Com influeix el context en aquest estil?
4. Quines temàtiques planteja el cinema  neorrealista i quin és l'objectiu que es persegueix exposant aquests temes?
5. Quines característques d'aquest estil contribuien a reduir els costos de filmació?
6. Digues el nom del primer director i del primer film neorrealista. Explica l'argument d'aquesta pel·lícula.
7. Quina és l'altra gran obra mestra del cinema neorrealista? Qui la va dirigir? Quin és el seu argument?
8. Quins van ser els principals guionistes del neorrealisme? Els guions de quins films van escriure?
9. Quin va ser el més crític i subjectiu dels directors neorrealistes? Quina era la seva ideologia política? 
10. Quines aportacions estilistiques va fer Fellini al neorrealisme? Quin altre autor va desenvolupar un estil semblant? Cap a quin estil evolucionaren?