 |
| El film que va donar el nom a aquest estil |
Context històric:
Als anys 50 es produeix el "miracle econòmic italià", gràcies al qual Itàlia passa molt ràpidament de ser un país arrasat i extremadament empobrit pels efectes de la IIGM, a convertir-se en el vuitè país més ric del món. En molts pocs anys i amb l'ajuda nordamericana del pla Marshall Itàlia reconstrueix les seves ciutats i les seves infraestructures i inicia una gran expansió econòmica basada en la industrialització i el turisme de masses. L'atur pràcticament desapareix, es milloren els serveis públics, la pobresa es redueix molt significativament i les classes mitges s'expandeixen. La prosperitat econòmica permetrà tornar a posar en marxa els estudis de rodatge, com els de Cinecitta a Roma, i desenvolupar un seguit de potents productores (com la Titanus), grans productors com dino de Laurentiis o Carlo Ponti i un autèntic star-system italià, fent del cinema italià l'únic capaç de competir amb Hollywood pel domini del mercat europeu i fins i tot aconseguint grans èxits de públic als mercats nordamericà i llatinoamericà.
La "comedia all'italiana"
La base de l'èxit internacional del cinema italià va ser per una banda el prestigi dels directors del neorrealisme i les seves evolucions, però sobretot, l'èxit comercial a nivell mundial de l'anomenada comedia all'italiana, un subgènere cinematogràfic nascut a Itàlia als anys 50 i que va viure la seva època d'esplendor entre els anys 50 i 60, tot i que es seguí desenvolupant fins a finals dels 70. El seu nom prové d'un dels majors èxits internacionals d'aquest estil, "Divorzio all'italiana" (Divorcio a la italiana).
Aquest gènere va sorgir com una evolució comercial del cinema neorrealista del que conserva el seu esperit crític. De fet, les primeres mostres d'aquest cinema foren anomenades pels crítics neorrealisme rosa. Es tracta d'un seguit de brillants comèdies on es du a terme una sàtira dels costums socials italians, especialment de les classes altes burgeses o aristocràtiques, reflectint de forma amable i divertida les seves hipocresies i misèries morals. Es fa doncs una crítica dels personatges paradigmàtics de la societat italiana: el mascle dominant, violent i femeller, el marit seductor i infidel, l'esposa puritana, gelosa i banyuda, l'amant provocadora i excitant, el funcionari corrupte, el capellà perdona vides, l'ignorant i el babau del poble, ...
Els principals directors d'aquest gènere foren Vittorio de Sica, Luigi Comencini, Luigi Zampa, Piero Germi, Dino Risi, Ettore Scola, Mario Monicelli, etc.
A partir d'aquest gènere es va crear un autèntic star-system italià amb estrelles conegudes internacionalment, moltes de les quals també triomfaren a Hollywood. Entre els actors cal destacar a Marcello Mastroiani, Vittorio de Sica, Vittorio Gassman, Alberto Sordi, Totó, Nino Manfredi, Ugo Tognazzi, Fernandel, etc. Entre les actrius Sofia Loren, Monica Vitti, Claudia Cardinale, Silvana Mangano, Gina Lollobrigida, Giulietta Massina, Anna Magnani, etc.
Els millors films d'aquest estil foren:
"Pan, amor y fantasia" (1953, de Luigi Comencini),
"Divorcio a la italiana" (1962, de Piero Germi),
"El Sorpasso" (1962, de Dino Risi),
"Matrimonio a la italiana" (1963, de Vittorio de Sica) o
"Ayer, hoy y mañana" (1963, de Vittorio de Sica) entre moltes d'altres.
 |
| Un dels grans èxits de taquilla de Sergio Leone |
Els spaghetti westerns:
L'spaghetti western és un subgènere
del western que deu el seu nom a una visió sarcàstica del cinema
estatunidenc de l'oest per part d'autors italians. Malgrat aquesta
ironia, el gènere serà àmpliament reconegut gràcies a algunes
pel·lícules mítiques de gran èxit entre el públic i la crítica. Al començament dels anys
60, el western nordamericà es trobava en declivi i la influència de
realitzadors de l'spaghetti western com Sergio Leone li va donar una
nova vitalitat. Les seves principals característiques foren:
- Els spaghetti western superen l'esquema de bons i
dolents per posar en escena personatges més complexos. No s'hi troba la clàssica lluita dels gentils cowboys blancs, cavallerescos i nets
contra els indis salvatges i primitius o els terribles bandits
mexicans. Al contrari, els protagonistes dels spaghetti westerns són
antiherois. Misògins i mal afaitats, cínics i individualistes, més ràpids a desenfundar pel bé de la seva cartera que
per posar-se al servei d'una causa justa. Aquests pistolers violents, busca-raons, borratxos, sortits, sàdics,
i amorals tenen l'avantatge de ser molt més creïbles que els vaquers creats per Hollywood.
- Les dones tenen un paper molt secundari. Són ben sovint prostitutes (o exprostitutes), fumen
cigars, beuen whisky i saben defensar-se dels
assalts de libidinosos aventurers.
- La violència és omnipresent, es
troben escenes de duels i de bregues però també pallisses, penjats i mutilacions, a diferència dels
westerns tradicionals, la sang corre i la crueltat és generalment
repartida entre els bons i els dolents.
- Des del punt de vista de la
fesomia, si els antiherois tenen caps abominables, els dolents no
tenen res a envejar : són més aterridors i grotescos que els
herois, són dotats de tares diverses i variades (estrabisme,
geperudesa, ...).
- L'humor: generalment un humor negre, fins i tot macabre.
- Tècnicament, l'spaghetti western es
defineix per la influència decisiva de Sergio Leone pels seus angles de
càmera molt àmpliament oberts sobre paisatges imponents, però
també per la utilització d'enquadraments originals i molt
expressius (com contrapicats, el marc de l'escena en finestres, etc.) o enquadraments molt atapeïts (primer pla
sobre una mirada, una mà sobre un gallet...).
- La música té
igualment un paper molt important, lenta i rítmica, s'accelera
progressivament per fer pujar la intensitat dramàtica quan el guió
ho reclama. L'spaghetti western i ha subministrat sense discussió
algunes les més famoses bandes sonores del cinema sota la
direcció d'Ennio Morricone.
El principal director de spaghetti westerns va ser Sergio Leone, autor de la famosa
trilogia de l'oest formada per
"Per un grapat de dòlars" (1964),
"La muerte tenia un precio" (1965) i
"El bueno, el feo y el malo" (1966) o, la seva gran obra mestra,
"Hasta que llegó su hora" (1968). Un altre director important fou Sergio Corbucci, autor de
"Django" (1966) o
"Navajo Joe" (1967). En el camp del western humorístic destacaren
"Li deien Trinitat" (1971) protagonitzada per Bud Spencer i Terence Hill, els reis de les trompades.
Els actors que es van especialitzar en aquest gènere foren Clint Eastwood, Lee Van Cleef, Klaus Kinski, Franco Nero, o els humorístics Bud Spencer i Terence Hill, ... Fins i tot grans estrelles de Hollywood (Henry Fonda, Charles Bronson, Burt Reynolds) o del cinema italià (Gian Maria Volontè, Claudia Cardinale), etc., protagonitzaren algun spaghetti western.
Aquest estil va influir molt en els westerns de directors com Don Siegel o el mateix Clint Eastwood. Directors actuals com Quentin Tarantino han realitzat homenatges a aquest tipus de films com la recent
"Django desencadenat". Films de Tarantino com
"Kill Bill" o
"Malditos bastardos", tot i no ser westerns, no s'entenen sense l'influència d'aquest estil.
*Elaborat per Biel Vich Vidal a partir de wikipedia.org
ACTIVITATS
- En quin context social i econòmic apareix la comedia all'italiana? Com influeix això en el cinema italià?
- Quin és l'origen del concepte comedia all'italiana?
- A partir de l'evolució de quin estil sorgeix la comèdia italiana? Com es va anomenar inicialment?
- Quines són les característiques de la comèdia italiana?
- Quins foren els principals directors i films d'aquest estil?
- Explica quins actors i actrius formaren l'star-system italià.
- Com definiries els spaghetti westerns?
- Quines diferències tenen els spaghetti amb els westerns clàssics?
- Quins foren els principals directors i les principals pel·lícules de l'estil spaghetti western?
- Quins foren els actors que triomfaren en els spaghetti western?
