9.5. EL "FREE CINEMA" BRITÀNIC I EL CINEMA POLÍTIC EUROPEU DELS ANYS 60-70

El major èxit del free cinema

El free cinema:

A mitjans anys 50 un grup de joves cineastes caracteritzats pel seu esperit crític i reivindicatiu crearen el moviment de cinema independent conegut com a free cinema. Aquest moviment apostava per recuperar la tradició documental i el compromís social i crític del cinema britànic que s'havia perdut durant el període del cinema clàssic. 

Es va caracteritzar per crear una estètica realista, ocupant-se de retratar històries a partir d'allò que és quotidià i compromeses amb la realitat social. Va ser una reacció a l'artificialitat narrativa del Hollywood clàssic i del cinema britànica dels anys 40 i 50. El moviment fou influenciat pel neorrealisme italià i per la nouvelle vague francesa. El Free Cinema busca, seguint la línia del cinema documental i del neorealisme, apropar-se als éssers anònims de la societat, mitjançant un tipus de cinema rodat amb petits equips i al marge dels estudis, amb un cost inferior al d'un simple noticiari i l'ús la música jazz per les seves bandes sonores. Destaquen per una crítica dirigida a la burgesia i a la societat, amb un punt d'amargor i ironia. Volien reflectir la tristesa de la vida urbana i denunciar l'aïllament de l'ésser humà. També volien crear un cinema autènticament independent.

Els primers títols del nou estil seran "Together", de Lorenza Mazetti, trista història sobre una parella de sordmuts; "O Dreamland", de Lindsay Anderson, estudi sobre els visitants d'un parc d'atraccions i "Momma don't allow", de Karel Reisz i Tony Richardson, crònica d'una nit en un club de jazz per part d'un grup de joves, totes elles del 1956. El director més brillant d'aquest moviment fou Tony Richardson amb films com  "A Taste of Honey" (1961) on documenta la vida de la classe obrera britànica o "La solitud del corredor de fons" (1962) recupera les seves pròpies experiències en el col·legi per a recrear una visió d'un reformatori estatal com un infern a la terra. 

"Z", un dels millors films del cinema polític

Cinema polític i de denúncia europeu dels anys 60 i 70:

El cinema polític designa el conjunt de produccions cinematogràfiques que s'ocupen del govern, dels afers públics, tant dels contemporanis com dels que, sense ésser-ho, es relacionen d'una manera o altra amb l'actualitat. Així mateix, el cinema polític comprèn els films que toquen temes socials amb implicacions polítiques (ex. El retrat de les condicions de vida de la gent en un país determinat). És un cinema que proporciona a l'espectador els elements necessaris per reflexionar sobre una determinada realitat política. Es mou entre el drama i el documental, i proposa una interpretació de la història i una reflexió estètica sobre el passat que l'espectador fa pròpia o rebutja ideològicament. Els seus objectius són dur a terme una denúncia de la corrupció política, les activitats mafioses, les discriminacions, les violacions dels drets humans, les injustícies, els règims dictatorials i els totalitarismes, l'imperialisme, l'explotació dels treballadors i els problemes socials, conscienciar als espectadors de la gravetat d'aquests problemes i incitar-los a mobilitzar-se per reivindicar un món més just.

Entre les influències d'aquest estil cal destacar l'avantguarda russa especialment films com "El cuirassat Potemkin", (1925) i altres de S. M. Eisenstein, pel·lícules fetes a la Unió Soviètica al servei de la causa revolucionària per contribuir a l'educació política de les masses. També s'ha de destacar el neorealisme, cinema polític en el seu rerefons, que porta a terme una important denúncia dels problemes socials, o el de la nouvelle vague, en què l'anàlisi política i social es confonen sovint (especialment Jean-Luc Godard, el veritable motor del nou cinema polític, entès aquest com una indagació en les lluites obreres amb esperit d'avantguarda). També cal parlar de la influència d​​el free cinema i l'obra d'autors com Visconti, Rossellini o Pasolini. També hi ha una influència clara del llenguatge del cinema comercial clàssic dels Estats Units, els recursos del qual en lloc d'usar-se per defensar el capitalisme i l'american way of life, s'usen per denunciar-lo i criticar-lo. Tal vegada el director nordamericà que més va influir en el cinema polític va ser Frank Capra que a alguns seus films  defensava els valors democràtics i les llibertats cíviques amenaçats per polítics corruptes, especuladors, i altres grans poders econòmics.

El major èxit de públic del cinema polític

Les dècades dels 60 i dels 70 són  l'època privilegiada per al cinema polític. A Europa com a resultat de l'expansió de moviments socials reivindicatius a partir de la revolució estudiantil del Maig del 68 a França i als EUA per l'aparició del moviments contraculturals crítics amb la societat capitalista i la guerra de Vietnam. Als països subdesenvolupats, també sorgeix amb força des de les lluites anticolonials, sobretot a Algèria, contra la pobresa, la fam i les epidèmies, així com per la popularitat dels models revolucionaris de Cuba, Xile, Xina o Vietnam i de la guerrilla camperola a Amèrica Llatina (Ernesto "Che" Guevara).

Dins d'aquest estil destaca el director més emblemàtic i popular del cinema polític, el francès d'origen grec Constantinos Costa-Gavras, autor de films de denúncia del que va ser la dictadura grega dels coronels "Z" (1969), de l'estalinisme txec "La confessió" (1971), de la violència repressora de les dictadures a Amèrica Llatina a "Estado de sitio" (1973) i "Desaparegut" (1981), el racisme nordamericà del Ku Klux Klan a "El sendero de la traición" (1987), del nazisme a "La caixa de música" (1989) i "Amen" (2001) o el problema de l'atur a "Arcadia" (2005).

Un altre gan autor d'aquest cinema és l'italià Gillo Pontecorvo, autor d'interessants films com són "Kapo" (1961), sobre la brutalitat dels camps de concentració nazis, "La batalla d'Alger" (1966) on va denunciar la repressió de l'imperialisme francès contra els moviments d'alliberament nacional algerins, "Queimada" (1969) sobre l'explotació esclavista a les colònies caribenyes, o "Operación Ogro" (1979) on mostra la repressió franquista contra el poble i la cultura basca i lluita dels moviments antifranquistes bascos i espanyols contra la dictadura.

Aquest film criticava el colonialisme francès

A Itàlia aquest cinema va tenir molt d'èxit, amb directors com Francesco Rossi, autor de films on es denuncien diferents aspectes de la societat italiana del segle XX (feixisme, mafies, corrupció, conspiracions i terrorisme d'Estat) com "Salvatore Giuliano" (1961), "Les mans sobre la ciutat" (1963), "Uomini contro" (1970), "Lucky Luciano" (1976) "Excel·lentíssims cadàvers" (1976) o "Crist es va quedar a Eboli" (1979) o Bernardo Bertolucci amb films d'analisi històrica i critica social com "Prima della revoluzione" (1963), "El conformista" (1970) "Novecento" (1976) o "L'últim emperador" (1987).
El britànic Ken Loach és hereu de les principals tendències de cinema realista europeu i en major mesura del free cinema. Denuncia els traumes que ocasiona en els éssers humans la vida a les ciutats industrials i amb les seves històries sacseja les consciències de la societat contemporània per tal de millorar les condicions de la classe treballadora. A partir de 1963, Ken Loach va dirigir una sèrie de documentals, sobre la pobresa, els treballadors portuaris de Liverpool, o els fets que van portar a la caiguda del govern laborista. Va combatre més tard les polítiques del Thatcherisme (govern conservador i neoliberal britànic de Margareth Thatcher que va retallar els drets socials i eliminà molts serveis públics), de manera que es van prohibir els seus documentals i es van limitar les seves pel·lícules. En els anys 90, després de la dimissió de Thatcher, la seva carrera es revitalitza. Amb la majoria de les seves pel.lícules ha obtingut nombrosos premis, i un gran èxit de públic, però mantenint-se sempre fidel a l'estil que va ser una constant en la seva vida: la defensa dels oprimits.

Un film on Loach denuncia el Thatcherisme

Entre les seves pel·lícules destaquen: "Kes" (1969) sobre la inadaptació social i el fracàs escolar dels fills de classe obrera, "Agenda oculta" (1990) sobre la guerra bruta del govern britànic contra el terrorisme a Irlanda del nord, "Plovent pedres" (1993), sobre la pobresa, "Ladybird, Ladybird" (1994), sobre l'ineficaç assistència social, "Terra i Llibertat" (1995), sobre els anarquistes en la guerra civil espanyola, ...

Altres autors importants d'aquest cinema serien el xilé Patricio Guzman autor del gran documental "La batalla de Chile" (1975-79) on mostra les reformes dutes a terme pel presidentde Xile Salvador Allende a favor dels treballadors i les classes baixes i el cop d'Estat de Pinochet contra aquestes, el cubà Tomás Gutierrez Alea autor de "Muerte de un burocrata" (1966), "Memorias del subdesarrollo" (1968) o "Fresa y chocolate" (1994) on critica certs aspectes del règim castrista a Cuba, o el nordamericà Oliver Stone que ja estudiarem en veure el cinema d'autor nordamericà dels 70 i 80.
A Espanya destaquen algunes obres de J. A. Bardem com "Siete dias de enero"  (1977) on explica l'assassinat d'un grup d'advocats laboralistes a Madrid per part de terroristes d'extrema dreta durant la transició a la democràcia.

*Elaborat per Biel Vich a partir de http://www.uhu.es/cine.educacion/cineyeducacion/cinerevolucionario.htm i wikipedia.org

ACTIVITATS

1. Com, on i per quins motius apareix el free cinema?
2. Explica les principals característiques del free cinema.
3. Anomena els principals directors del free cinema i les seves millors pel·lícules.
4. Què és el cinema polític i de denúncia? On i a quina època va viure la seva esplendor? Quins factors històrics influïren en aquesta moda?
5. Quins objectius te el  cinema polític i de denúncia?
6. Quins estils cinematogràfics influïren en el cinema polític i de denúncia? Com ho feren?
7. Quin és el director més emblemàtic del cinema polític i de denúncia? Quins temes ha denunciat i amb quins films?
8. Comenta les principals obres de Gillo Pontecorvo i els temes que critica als seus films. Quins altres directors italians practicaren aquest cinema.
9. Quin és l'objectiu de les pel·lícules de Ken Loach? Quines polítiques i quina líder política va criticar? Per quin motiu? Que li va suposar això? Quan aconseguí ressorgir? Quins són els seus millors films i quins temes hi denuncia?
10. Principals directors i films del cinema polític i de denúncia a Amèrica Llatina i a Espanya?