Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 17 d’octubre del 2013

4. LA CREACIÓ DEL LLENGUATGE DEL CINEMA

Les primeres pel·lícules eren a nivell tècnic i de gramàtica molt simples. Eren mudes i a banda dels trucs creats per Meliès, es filmaven amb un punt de vista fixe, sense cap tipus d'angulació o moviment de càmera, i a més a més es tractava d'històries narrades de forma absolutament lineal. Els primers films, doncs, semblaven més obres de teatre filmades que no autèntiques obres cinematogràfiques. Calia crear un llenguatge cinematogràfic.
Fotograma del film "Assalt i robatori d'un tren" de Porter
En aquest sentit un primer pas es dona a Gran Bretanya on apareix l'anomenada Escola de Brighton, formada pels fotògrafs Smith, Williamson i Collins, que s'interessen pels temes de persecucions i bèl·lics on aboquen nous recursos tècnics fonamentals per a la gramàtica cinematogràfica: utilitzaren diversos recursos (punts de vista diferents, panoràmiques, sobreimpressions, etc.) per organitzar la història.
Un altre gran pas el dona el director nordamericà Edwin S. Porter quan a la seva obra "Salvament d'un incendi" (1902) va més enllà de l'estructura lineal, intercalant situacions per atreure de manera especial l'atención dels espectadors — utilitza inserits-; és a dir, intercalava un seguit de plans en els que destacava certs detalls de l'ambient, de l'acció dels personatges i amb els que es passava d'un espai a un altre sense cap tipus d'explicació — donant lloc a l'anomenat muntatge paral·lel. El 1903, amb la cinta "Assalt i robatori d'un tren", Edwin Porter també inaugura el cinema de l'Oest desenvolupament amb encara més perfecció aquest recurs. Aquest gènere del western es continuat després pel director T. H. Ince utilitzant també el muntatge simultani. Els espectadors comencen a aprendre un nou llenguatge, el cinematogràfic: aprenen a relacionar les imatges entenent que guarden una relació de continuïtat. I la base d'aquest nou llenguatge és el muntatge.
El manifest de Canudo, popularitzà el concepte de setè art
Totes aquestes aportacions i el fet que el cine adaptara cada vegada més textos literaris (com els Films d'Art francesos), provocaren que el teóric italià Riccioto Canudo publiqués el 1911 el seu "Manifiest de les Set Arts" en el qual identificava el cinema como el Setè Art, i en el que demanava que els empresaris del cinema assumieren un major compromis artístic, per fer del cinema un fenòmen més enllà de la indústria i del comerç.
"Cabiria" (1914), de Giovanni Pastrone, es va convertir en un gran gran pas endavant en aquest sentit pel seu tractament de la història, dels personatges, de l'espai, de la il·luminació, de l'escenografía (les produccions italianes donaren un impuls a la construcció de decorats corporis). A més a més va donar un pas importantíssim: canviar la càmera de lloc, cercant nous angles des d'on contar la història al mateix temps que es manté la continuïtat de l'acció —en la qual també van de ser fonamentals els ròtuls que s'intercalaven per recollir el diàlegs dels actors-; és el moment en el que es construeix una situació a partir de l'alternança pla-contraplà. "Cabiria" aconseguí doncs combinar comercialitat amb sentit artístic i estètic.
El director D. W. Griffith, fixador del llenguatge cinematogràfic
Però, el pas més rellevant cap a la consolidació d'un llenguatge específic el va oferir el gran director nordamericà David Wark Griffith, el qual va tenir la capacitat d'organitzar totes les aportacions fetes fins a mitjans de la segona dècada del s. XX, per Méliès, l'escla de Brighton, Porter, Ince, els Films d'Art i Pastrone, i concretar-les en dues pel·lícules que han passat a la Història del cinema como les més importants de la narració cinematogràfica primitiva. David W. Griffith va ser doncs el gran fixador del llenguatge cinematogràfic. Les seves innovacions en la manera de narrar una pel.lícula van revolucionar el setè art: En aquestes dues obres mestres, "El naixement d'una nació" (1914) i "Intolerància" (1915), dividia el film en seqüències, mostrava accions en paral·lel, canviava l'emplaçament i l'angle de la càmera, variava els plans, emprava el flash-back o narració d'un fet ja passat. Però, sobretot, Griffith va assumir que el muntatge era l'estri expressiu més important amb què comptava el cinema; que no servia només per ordenar seqüències i plans, sinó també per emocionar l'espectador.
El naixement d'una nació i intolerància, les obres mestres de Griffith que establiren la naturalesa del llenguatge fílmic

*Elaborat i traduït a partir de  http://www.xtec.cat/~xripoll/cine0.htm i http://recursos.cnice.mec.es/media/cine/bloque1/

ACTIVITATS
1. Com eren les primeres pel·lícules a nivell tècnic i de gramàtica?
2. Quina escola va introduïr les primeres bases del llemguatge cinematogràfic? Quines aportacions feu?
3. Explica les principals aportacions de E. S. Porter al llenguatge cinematogràfic; Amb quines pel·lícules ho posà en pràctica?
4. Per quin motiu el cinema també és anomenat "el setè art"?
5. Per quin motiu Griffith es considerat el pare del llenguatge cinematogràfic?
6. Quins foren els primers films on el llenguatge cinematogràfic s'expressà plenament? Per quin motiu una d'aquestes pel·lícules fou molt polèmica?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada