"Al final de l'escapada", de Jean-Luc Godard, un dels films més innovadors i influents del cinema europeu de postguerra.
A Europa, el daltabaix provocat per l'ascensió dels règims totalitaris nazi-feixistes (1923-39), la Guerra Civil espanyola (1936-39) i la II Guerra Mundial (1939-45), suposaren la decadència o desaparició de la majoria d'estils cinematogàfics d'avantguardea (com el cinema-ull i el realisme socialista soviètics -eliminats per Stalin- l'expressionisme alemany -eliminat pel nazisme- o el surrealisme franco-espanyol -Buñuel i Dalí s'exilien a Mèxic i EUA respectivament per fogir dels conflictes-).
A més a més el cinema clàssic nordamericà i britànic es va imposar a partir dels anys 30 i sobretot als 40 i 50 com el llenguatge cinematogràfic dominant, barrant el pas del públic a propostes més innovadores i originals. A Europa també es desenvolupa l'estil clàssic, de forma brillant a Gran Bretanya i amb un bon grapat de bons directors a la resta del continent.
Tot i això, en acabar el conflicte mundial, el cinema creatiu i amb pretensions artístiques va anar reapareixent i es desenvoluparen noves avantguardes cinematogràfiques i altres estils de cinema comercial més originals com a alternativa al cinema clàssic de Hollywood. Aquest afany innovador i de llibertat creativa arriba fins i tot als països comunistes de l'est d'Europa entre la mort de Stalin el 1953 i el tràgic final de la Primavera de Praga de 1968 a partir del qual es restableix la censura i molts directors marxen a l'exili. Les principals mostres d'aquests tipus de cinema són:
El neorrealisme italià (anys 40 i 50).
La nouvelle vague francesa (anys 60 i 70).
El realisme màgic (a la Itàlia dels anys 60 i 70)
El cinema existencialista i metafísic nòrdic (anys 50, 60 i 70 a Dinamarca i Suècia).
El Free cinema britànic (anys 50 i 60) i el cinema polític i de denúncia (anys 60 i 70).
El nou cinema dels països de l'Est (anys 60 i 70 a Rússia, Polònia i Txecoslovàquia).
El nou cinema alemany (anys 70).
Nous estils comercials:la comedia all'italiana (anys 50 i 60), la comèdia social espanyola (anys 50 i 60) i els Spaghetti western (anys 60 i 70).
* Elaborat per Biel Vich Vidal
ACTIVITATS
A quina època i per quins motius van desaparèixer les primeres avantguardes europees?
Quin tipus de cinema es va imposar a Europa als anys 30, 40 i 50?
Quins estils avantguardistes aparèixen a Itàlia en les dècades posteriors a la IIGM? Quina realació van tenir amb Espanya?
Quines altres avantguardes aparèixen en altres països?
Com es va recuperar la llibertat creativa als països comunistes de l'est? Quin tipus de cinema s'hi desenvolupà? Fins quant?
Planeta prohibit, un clàssic de la ciència-ficció i dels film de sèrie B, amb el personatge de Robby el Robot
El concepte de cinema de sèrie B apareix als anys 30. Originalment es tractava d'un cinema comercial de baix pressupost, amb actors joves i desconeguts i poques pretensions artístiques produït pels grans estudis. L'objectiu era produir pel·lícules barates que no es publicitaven perquè s'exhibien juntament amb un film d'alt pressupost (de sèrie A) amb autèntiques estrelles a les sessions dobles que s'estilaven als cinemes dels anys 30 i 40. La majoria d'aquests films eren westerns, de terror o ciència ficció. Aquest tipus de cinema no te gaire interès per a la història del cinema, tot i que alguns actors i directors importants debutaren a la sèrie B.
El Corb, obra mestra de Roger Corman
A partir de mitjans dels anys 50 el concepte de sèrie B canvia. Amb ell ens referim a films comercials nordamericans i britànics de petites productores, caracteritzats pel baix pressupost, temàtiques relacionades amb el terror, la ciència-ficció, la fantasia o l'acció, i amb una manca total i absoluta d'ambicions artístiques, o també, amb un bon nivell estètic a base de molta originalitat, innovació, artesania i enginy creatiu per superar la manca de doblers, que trencaven moltes de les normes del cinema clàssic però sense caure en la manca de comercialitat del cinema d'avantguarda, d'art i assaig o independent. Els anys 50 i 60 van ser l'època d'or d'aquest tipus de cinema. Molts films de sèrie B avui són films de culte adorats tant pels freakys com per autèntics cinèfils.
Per altre banda el subgènere del cinema de sèrie Z fa referència a pel·lícules amb uns pressuposts encara més miserables que els de la sèrie B i una qualitat tècnica i artística de realització pèssimes, de tal manera que ens trobam davant les pitjors pel·lícules de la història del cinema. Als EUA hi ha clubs de fans que visualitzen aquests films per criticar-los i burlar-se de les seves escandaloses errades tècniques, històries impossibles, pobres diàlegs i patètiques interpretacions.
Les principals característiques del cinema de sèrie B dels anys 50 i 60 són aquestes:
Petites productores o estudis independents com American International Pictures (EUA) o Hammer Productions (Gran Bretanya).
Pressuposts molt baixos en relació al d'un film d'una gran productora.
Actors desconeguts, primers papers de futures estrelles (com Leslie Nilsen, Jack Nicholson, Denis Hoper o Peter Fonda) o antigues estrelles en baixa forma o hores baixes (Vincent Price, Ray Milland, Peter Lorre, Bela Lugosi, Boris Karloff). També hi va haver estrelles genuines d'aquest tipus de cinema com Christopher Lee i Peter Cushing.
Directors desconeguts, especialistes en la sèrie B (com Roger Corman o George A. Romero) o primers films de futurs directors-estrella (com Don Siegel)
Temàtiques relacionades amb el terror, el misteri, l'intriga, la ciència-ficció, la fantasia o l'acció. Sovint afageixen uns tocs d'erotisme o d'humor a aquests gèneres. Els spaghetti westerns també es podien inclore dins aquest estil tot i ser produccions italo-espanyoles.
Efectes especials molt pobres i artesanals, tot i que en alguns films realment efectius.
Un estil comercial, però amb molta més llibertat creativa que al cinema de les grans productores. Això fa que moltes produccions de la sèrie B siguin experimentals i innovadores perquè trenquen amb moltes de les rígides normes del cinema clàssic, com els finals feliços, el triomf dels herois o la moral puritana.
La invasió dels lladres de cossos, un dels films de sèrie B de més qualitat i que va permetre potenciar la carrera del seu director, Don Siegel
Els principals directors de la sèrie B foren:
Roger Corman: és el director més conegut i valorat per la crítica de la sèrie B. Als anys 50 i 60 va destacar per la seva capacitat per rodar pel·lícules econòmicament rentables, tècnica i artísticament molt dignes, amb pressuposts bàixissims i rodades en un temps rècord. Va destacar per ser el descobridor de futures grans estrelles de Hollywood com Jack Nicholson, Peter Fonda, Denis Hopper, Bruce Dern o Robert De Niro, als quals va donar els seus primers papers. També va convertir en estrelles de la sèrie B a actors que les carreres dels quals s'havien estancat o decaigut al cinema clàssic com Vincent Price o Ray Millard. Finalment va contractar com a ajudants de direcció i/o va produir els primers films de futurs grans directors com Francis Ford Coppola, Martin Scorsese, Peter Bogdanovich, Ron Howard, James Cameron o Jonathan Demme.
Entre les seves pel·lícules destaquen les adaptacions, en estil de terror gòtic, d'un gran nombre de relats de l'escriptor Edgar Allan Poe protagonitzades pel seu actor preferit, Vincent Price, com "La caiguda de la casa Usher" (1960), "El pou i el pèndul" (1961), "L'enterrament prematur" (1961), "El corb" (1963), "La màscara de la mort roja" (1964)o "Ligeia" (1964). També cal destacar films com "L'emissari d'un altre món" on mescla vampirisme i extraterrestres, "La tenda dels horrors" on mescla el terror i l'humor amb una estètica totalment freaky o la innovadora pel·lícula de ciència-ficció "L'home de raigs-x als ulls" .
L'obra mestra de George A. Romero
George A. Romero: es tracta del director que va popularitzar les pel·lícules de zombis a partir de la seva gran obra mestra "La nit dels morts vivents" (1968). També ha dirigit altres interessants films de terror, molts d'ells de temàtica zombi com "Zombi: el retorn dels morts vivents" (1978), "Creepshow" (1982), "El dia dels morts vivents" (1985) o "La terra dels morts vivents" (2005).
Don Siegel: va triomfar amb una de les millors obres de la sèrie B, la seva gran pel·lícula "La invasió dels lladres de cossos" (1956), la qual cosa li va permetre passar-se a les grans productores amb les que aconseguí grans èxits comercials foren amb seves col·laboracions amb l'actor Clint Eastwood. Terence Fisher: director estrella de la productora britànica Hammer, es va especialitzar en la realització de pel·lícules de terror gòtic normalment protagonitzades per Christopher Lee i Peter Cushing, com "La maledicció de Frankenstein" (1957), "Dràcula" (1958), "El perro de Baskerville" (1958), "La mòmia" (1959), "La maledicció de l'home llop" (1960), "El fantasma de l'opera" (1962), "Dràcula, príncep de les tenebres" (1966), "El cervell de Frankenstein" (1969).
Val Guest: director britànic de la Hammer conegut per ser l'autor de la saga de films de ciència-ficció del Doctor Quatermass (1955 i 1957) i altres pel·lícules de terror com "L'abominable home de les neus" (1957).
Els films de terror de la productora Hammer van tenir un gran èxit de públic als anys 50 i 60
Ed Wood: és el més popular dels directors de la sèrie Z. rodava a una velocitat de vertigen amb pressuposts ridículs (sempre inferiors a 6000 $). Destaca per l'absurd de les històries, els patètics guions, les penoses interpretacions, els lamentables efectes especials, els forats i les errades de posada en escena ... Està unànimement considerat com el pitjor director de la història del cinema. El seu film "Pla 9 des de l'espai" (1959) està considerada com la pitjor pel·lícula de tots els temps. Entre les seves obres destaquen les patètiques i lamentables "Glen o Glenda" (1953) o "La novia del monstruo" (1955).
Cartell promocional de la pitjor pe·lícula de tots els temps i emblema de la sèrie Z
Entre les pel·lícules de directors desconeguts també podem trobar alguns grans clàssics de la sèrie B:
L'increible home menguant, un dels films més originals de la sèrie B
"L'increible home menguant" (1957): un film de Jack Arnold on un home afectat per un núvol radioactiu comença a decreixer fins a tenir només uns pocs centimetres, i ha de sobreviure i adaptar-se a un món que de cop i volta s'omple de perills per un humà tan minúscul.
"Planeta Prohibit" (1957): dirigida per Fred M. Wilcox mescla el terror, el misteri i la ciència-ficció en un viatge a un planeta on es comencen a produir un seguit de misteriosos assassinats dels que un robot, Robby, és el principal sospitós.
"La cosa" (1951): dirigida per Christian Nyby també mescla la ciència ficció i el terror quan un grup d'exploradors descobreixen un extraterrestre congelat i quan el descongelen per estudiar-lo comença a assassinar-los.
"El ataque de la mujer de 50 pies" (1958): dirigida per Nathan Juran, explica com una mestressa de casa es troba amb uns extraterrestres que la fan créixer fins a una alçada de 15 metres.
"El pueblo de los malditos" (1960): film de sèrie B britànic dirigit per Wolf Rilla on s'explica com tots els habitants d'un poble anglès queden inconscients durant unes hores. Poc després es descobreix com totes les dones del poble han quedat embarassades. Totes elles pareixen el mateix dia una colla de nins dotats d'estranyes habilitats.
"Godzilla, king of the monsters" (1955-56): remuntatge d'una productora nordamericana d'un film japonès que inicià la llarga sèrie de films sobre aquest monstre.
Pel que fa als actors i actrius,
també és l'època daurada de l'star-system. Moltes s'especialitzaven en
un o uns pocs gèneres, tot i que també n'hi havia alguns de tot terreny.
Les grans estrelles de l'època foren:
Estrelles masculines: John Wayne, Cary Grant, Gary Cooper,
Gregory Peck, Clark Gable, Burt Lancaster, Kirk Douglas, Humphrey
Bogart, James Gagney, Edward G. Robinson, James Mason, Robert Mitchum,
Henry Fonda, James Stewart, William Holden, Glen Ford, Orson Welles,
Marlon Brando, Karl Malden, Montgomery Clift, Spencer Tracy, James Dean, Robert Ryan, Charles Chaplin, , els germans Marx, Stan laurel, Oliver Hardy, Jack Lemmon, Anthony Perkins, Erroll
Flynn, Bela Lugosi, Boris Karloff, Gene Kelly, Fred Astaire, Elvis Prestley, David Niven, Alec Guiness, Trevor
Howard, Charles Laughton, etc.
Estrelles femenines: Greta Garbo, Ingrid Bergman, Marlene Dietrich,
Bette Davis, Olivia De Havilland, Kim Novak, Deborah Kerr, Joan
Crawford, Mae West, Carole Lombard, Claudette Colbert, Lauren Bacall,
Grace Kelly, Rita Hayworth, Joan Fontaine, Maureen O'Hara, Barbara
Stanwyck, Katharine Hepburn, Audrey Hepburn, Marilyn Monroe, Ava
Gardner, Natalie Wood, Judy Garland, Ginger Rodgers, Eva Mª Sainte, Tipy Hendren, Doris Day, Vivien
Leight, Elizabeth Taylor, Jean Simmons ...
Secundaris/es de luxe: Claude Rains, Thomas Mitchell, Victor McLaglen, Charles Coburn, Donald Crisp, Donald Meek, Peter Lorre, Henry Travers, Walter Brennan, Jack Palance, Ernest Borgnine, Martin Landau, Martin Balsam, Arthur Kennedy, Sydney Greenstreet, Oskar Homolka, Anthony Quinn, John Carradine, Fortunio Bonanova, Herbert Lom, Donald Pleasance, Judith Anderson, Ethel Barrymore, Louise Beevers, Gladys Cooper, Angela Lansbury, Hattie McDaniel, Agnes Moorehead, Thelma Ritter, Margaret Dumont, Shelley Winters, Iren Papas, Una O'Connor, Mary Astor, Eve Arden ...
*Elaborat per Biel Vich Vidal
ACTIVITATS
Identifica els actors i actrius que aparèixen a la imatge superior.
Tria deu actors i esbrina quin tipus de papers solien interpretar i quins gèneres dominaven.
Tria deu actrius i esbrina quin tipus de papers solien interpretar i quins gèneres dominaven.
Tria cinc actors i cinc actrius secundaries i cerca un film famós en que participassin.
Cerca informació sobre l'actor secundari Fortunio Bonanova (on va nèixer, films en els que participà, etc.)
En aquesta època, especialment pel que
fa a Hollywood es va produir una acumulació de talents a nivell de
directors, guionistes i actors que mai més s'ha tornat a assolir. El
nombre de grans cineastes que va treballar en aquests anys en aquest
estil és extraordinari i cada any es filmaven entre 10 i 15 obres
mestres del cinema. La competició per aconseguir els oscars a millor
film, director i interprets masculí i femení era extraordinaria.
Grandissimes obres mestres van quedar sense premis importants i
alguns grans actors els va costar o fins i tot mai van guanyar aquest
premi tot i estar molts cops nominats. Els principals directors del
cinema clàssic de nordamericà dels anys 30, 40 i 50 foren:
John Ford: gran especialista en el
gènere del western, amb grans obres mestres com "La
diligència" (1939) (considerada una de les deu millors de la història), "Fort Apatxe" (1948), "Rio
Grande" (1950), "Centaures del desert" (1956), tot i
que també dirigí altres productes, destacant drames i comèdies
d'ambient irlandès o gal·lès com "El delator" (1935),
"Que verde era mi valle" (1942) o "El hombre
tranquilo" (1952).
Per molts la millor pel·lícula de la història
Orson Welles: produia, dirigia,
escrivia el guió i protagonitzava la majoria dels seus films. És el
més independent, creatiu i reconegut per la crítica. La seva
primera pel·lícula "Ciutadà Kane" (1941), està
considerada per molts crítics i historiadors de l'art com la millor
de tots els temps. D'ell també destaquen films com "El quart
manament" (1942), "La dama de Xangai" (1947), "McBeth"
(1947), "Otelo" (1952), "Sed de mal" (1957), "El
procés" (1962) o "Campanades a mitjanit" (1965). La
seva pel·lícula més artística i ambiciosa, "Don Quijote",
que havia de superar "Ciutadà Kane" mai es va poder acabar
de rodar per problemes de finançament.
Frank Capra: va ser un dels grans
especialistes de la comèdia, amb grans films com "Sucedió una
noche" (1934), "Caballero sin espada" (1939), "Juan
Nadie" (1941), "Arsenico por compasión" (1944), i
sobretot el seu superclàssic "Que bello es vivir" (1946). Ernst Lubitch: director d'origen
alemany que va triomfar a Hollywood amb pel·lícules clàssiques com
"La viuda alegre" (1934), "Ninotchka" (1939), "El
bazar de las sorpresas" (1940), "Lo que piensan las
mujeres" (1941), "Ser o no ser" (1942) o "El
diablo dijo no" (1943).
"Que bello és vivir", gran comèdia de Capra
Howard Hawks: mestre tot terreny capaç
de dominar gèneres tan diferents com el musical, la comèdia, el
western, el cinema negre, el bèl·lic o el d'aventures amb grans
films com "La fiera de mi niña" (1938), "Luna nueva"
(1940), "Gran bola de fuego" (1941), "Tener y no
tener" (1944), "El sueño eterno" (1946), "Rio
rojo" (1948), "La novia era él" (1949), "Los
caballeros las prefieren rubias" (1953), etc.
William Wyler: un altre tot terreny tot
i destacar en els drames amb grans clàssics com "Jezabel"
(1938), "Cumbres borrascosas" (1939), "Els millors
anys de la nostra vida" (1946), "Vacaciones en Roma"
(1953) o "Ben-Hur" (1959).
Billy Wilder: també d'origen alemany,
va ser amb Capra el gran mestre de la comèdia amb films
imprescindibles com "Perdició" (1944), "El crepucle
dels deus" (1950), "Sabrina" (1954), "La
tentación vive arriba" (1955), "Testigo de cargo"
(1957), "Con faldas y a lo loco" (1959), "L'apartament"
(1960), "Un, dos, tres" (1961), etc.
John Huston: especialista en cinema
negre i cinema d'aventures amb magnifiques pel·lícules com "El
halcón maltés" (1941), "Cayo Largo" (1948), "El
tresor de Sierra Madre" (1948), "La jungla d'asfalt"
(1949), "La reina d'Àfrica" (1950), "Moulin Rouge"
(1952), "Moby Dick" (1956), etc.
Aquest film va consagrar a Elia Kazan
Michael Curtiz: autor de films de
cinema negre i d'aventures com "Robin Hood" (1938),
"Angeles con caras súcias" (1938), "El halcón del
mar" (1940) i sobretot la seva gran obra mestra, la mítica
"Casablanca" (1940).
Elia Kazan: autor original i
excepcional per ser d'idees progressistes i crear films amb una certa
crítica social, on es posava en qüestió alguns aspectes del
sistema capitalista i de l'american way of life. Tot i això durant
la caça de bruixes va delatar als seus companys d'idees comunistes o
socialistes (impedint que poguessin tornar a treballar al cinema en
molts anys) al senador McCarthy, a canvi de mantenir el seu status de
director estrella. Els seus millors films foren "Un tramvia
anomenat desig" (1951), "Viva Zapata!" (1952), "La
llei del silenci" (1954), "A l'est de l'Eden" (1954),
"Esplendor en la hierba" (1961) i "Amèrica, Amèrica"
(1963).
Vincent Minelli: un dels grans
especialistes en el gènere musical, tot i que dominava altres
gèneres com el drama. Els seus millors fils foren "Cita a Sant
Louis" (1944), "Un americà a París" (1951),
"Cautivos del mal" (1952), "Melodies de Broadway"
(1953) i "El loco del pelo rojo" (1956).
Aquest és un dels millors musicals clàssics
Victor Fleming: autor de grans clàssics
com "L'illa del tresor" (1934), "Capitans intrèpids"
(1937), "Allò que el vent s'endugué" (1939) o "El
mag d'Oz" (1939).
Stanley Donen: l'altre gran clàssic
dels musicals amb obres mestres com "Un dia a Nova York"
(1949), "Cantando bajo la lluvia" (1952) o "Siete
novias para siete hermanos" (1954).
Altres importantíssims directors
clàssics de Hollywood foren George Cukor, Cecil B. DeMille, Sam
Wood, Nicholas Ray, Fritz Lang, King Vidor, Frank Borzage, Lewis
Milestone, Charles Chaplin, Joseph L. Mankiewicz, Fred Zinnemann,
Robert Wise, Preston Sturges, George Stevens, Tod Browning, Jacques
Tourneur o Otto Preminguer.
Entre els grans directors britànics de
l'època del cinema clàssic cal destacar:
Alfred Hitchcock: després de
triomfar a Gran Bretanya als anys 30, als 40 marxa a Hollywood on es
confirma com el gran mestre del cinema d'intriga i misteri, amb
grans clàssics com "Rebecca" (1940), "Recuerda"
(1945), "La soga" (1948), "Estraños en un tren"
(1951), "Crim perfecte" (1954), "La finestra
indiscreta" (1954), "L'home que sabia massa" (1957),
"Vertigo" (1958), "Con la muerte en los talones"
(1959), "Psicosi" (1960), "Los pajaros" (1963),
...
David Lean: l'altre gegant del
cinema britànic, amb films extraordinaris com les adaptacions de novel·les de Dickens"Grans
esperances" (1946) i "Oliver
Twist" (1948), el drama "Breu encontre" (1947), i les superproduccions "El pont sobre el riu Kwai" (1957),
"Lawrence d'Aràbia" (1962) i "Doctor Zivago"
(1965).
Altres importants directors
britànics d'aquesta època foren Michael Powell, Carol Reed, Zoltan
i Alexander Korda, etc.
Pels crítics aquesta és la millor pel·lícula del gran director britànic Alfred Hitchcock
*Elaborat per Biel Vich Vidal
ACTIVITATS
Quin va ser el millor director de westerns del cinema clàssic? Quins foren els seus millors westerns? Quin altre tipus de pel·lícules també rodava? Posa exemples.
Quin va ser el director de cinema clàssic més independent, creatiu i valorat per la crítica? Quina de les seves obres esta considerada per molts crítics com la millor pel·lícula de la història? Quin film mai aconseguí acabar?
Quins foren els dos grans mestres de la comèdia clàssica?
Quins foren els millors directors de musicals del Hollywood clàssic? Digues un film de cadascun d'ells.
Posa dos exemples de directors "tot terreny" o capaços de dominar un gran nombre de gèneres i digues un dels seus films.
Quins foren els principals directors del cinema negre? Quines foren les millors pel·lícules d'aquest gènere?
Quin va ser l'únic director clàssic amb esperit de critica sociopolítica? Quina actitud va manifestar durant la caça de bruixes?
Quins foren els dos millors directors britànics del cinema clàssic? Quin tipus de cinema o de gèneres van dur a terme cadascun d'ells.
Cartell d'un dels films clàssics més populars, on s'observa l'ús de l'star-system i de la jerarquia de personatges: el triangle de coprotagonistes per ordre d'importància (Bogart, Bergman i Henreid), els secundaris de luxe (Claude Rains, Peter Lorre, ...), el dolent (Conrad Veidt) i el director-estrella (Curtiz).
Amb l'etiqueta de cinema clàssic identificam el cinema fet a Hollywood i, en menor mesura, a Gran Bretanya als anys 30, 40 i 50. Es tracta d'un cinema inspirat en l'evolució de les tècniques cinematogràfiques ideades per D. W. Griffith i en els principis d'integració de creació i comercialitat de les grans productores i estudis nordamericans i britànics. La seva millor època van ser els anys 30 i 40 on es va produir una extraordinària conjunció de talents a nivell de guionistes, directors i actors. Les seves principals característiques foren:
Grans productores i grans pressuposts: les pel·lícules del cinema clàssic són un producte de l'època daurada dels grans estudis (Metro Goldwyn Mayer, Twenty Century Fox, Warner Bros., Universal, Columbia, R.K.O., United Artists, ...) i, generalment gaudien de grans pressuposts per contractar grans estrelles, bons directors, guionistes, càmeres, i finançar, so, il·luminació, fotografia, vestuari, decorats, localització d'exteriors, ... Per gravar els exteriors es podien portar els rodatges a qualsevol lloc del món.
Combina comercialitat i qualitat artística: es tracta d'un cinema comercial, amb pel·lícules de títols cridaners, molt entretingudes, emocionants o divertides, destinades a agradar i a atreure al màxim nombre d'espectadors possible (i obtenir beneficis), però sense descuidar els aspectes estètics i artístics: arguments originals i elaborats, bons diàlegs, cuidades interpretacions, ambientacions històriques, vestuari i decorats, ...
Realisme i verosimilitud: en general es tracta d'un cinema amb afany realista i de credibilitat, s'aparca la fantasia i s'intenten construir històries el més creïbles possible.
Estructura narrativa clàssica i lineal: generalment s'utilitza l'estructura presentació-desenvolupament-desenllaç i es narra la història de forma lineal, seguint un ordre lògic i mantenint la unitat en la línia espai-temps, fent un ús moderat del flash-back i de les narracions paral·leles. És tracta d'evitar complicacions en la comprensió de la història i fer-la comprensible al màxim nombre d'espectadors.
La majoria de films clàssics segueixen aquest esquema a l'hora de desenvolupar la història que ens conten
Star-system: les pel·lícules sempre estan coprotagonitzades per una estrella masculina i una femenina, tot i que de vegades es creen triangles de coprotagonistes, també es promocionen actors de repartiment o secundaris de luxe (estrelles secundàries). Els directors també esdevenen estrelles. Hollywood fins i tot comença a atreure a directors i actors de tota la resta del planeta. Molts directors i actors s'especialitzaven en determinats gèneres tot i que també hi havia actors i directors tot terreny.
Pel·lícules d'herois i dolents: es rebutja el cinema coral o la multiplicitat de protagonistes, els films tenen una jerarquia d'actors per categories: coprotagonistes masculí i femení (herois), actors secundaris principals (masculí i femení), el "dolent", altres secundaris, figurants i, finalment, els extres.
Final feliç: els herois sempre triomfen, s'acaba imposant la justícia, els malvats són derrotats i tot acaba bé; en general s'eviten els finals oberts o el triomf del mal, la injustícia o dels "dolents".
Moral puritana i políticament correcte: no es solen
mostrar cossos nuus ni escenes de sexe al llit, s'eviten temes polèmics o
tabú, com l'avortament, les drogues o l'homosexualitat. Tot i això si
es mostren infidelitats, divorcis, violència domèstica o alcoholisme.
Defensa de "l'american way of life" i absència de critica social o política del sistema americà: aquests films donen una visió molt positiva del sistema de vida americà (democràcia, capitalisme, societat de classes, igualtat davant la llei, llibertat de premsa, dret a ser jutjat per un jurat, ...). Normalment no es produeix cap tipus de crítica o qüestionament profund del sistema americà, com a molt es critica la corrupció política o als gàngsters, mafiosos i altres delinqüents. A partir de finals dels 40 i als anys 50 l'anomenada caça de bruixes va exagerar aquesta defensa del sistema americà i va introduir l'anticomunisme en molts films.
Creació d'una "mitologia americana" i foment del patriotisme: basada en la conquesta de l'oest (pel·lícules d'indis i vaquers, de cowboys i pistolers, ...) i les gestes bèl·liques nordamericanes, especialment a la II Guerra Mundial.
Gèneres: els gèneres més treballats pel cinema clàssic foren: el drama, la comèdia, el western, el cinema negre, policíac i de gàngsters, el cinema d'aventures, el bèl·lic, els musicals, les pel·lícules d'intriga, i les de terror.
Els anys 30 i 40 es van convertir en l'època de major esplendor dels grans estudis de Hollywood
Als anys 50 el cinema clàssic de Hollywood 50 va anar perdent vitalitat, i va entrar en decadència, en part per culpa de la caça de bruixes, una campanya iniciada pel senador McCarthy
per eliminar la influència comunista a Hollywood i que va suposar
l'expulsió de la indústria del cinema d'alguns dels millorsa actors,
guionistes i directors. Un altre motiu va ser el cansament del públic d'unes formules tan estandaritzades i repetitives el desig de veure films més originals, arriscats, provocadors i, en definitiva, amb més llibertat creativa.
* Elaboració i redacció: Biel Vich Vidal
ACTIVITATS
Com definiries en una o unes poques frases el concepte "cinema clàssic"?
Digues el nom de cinc productores relacionades amb el cinema clàssic.
Quina relació s'estableix entre creativitat artistica i comercialitat en el cinema clàssic?
Per quins motius es diu que el cinema clàssic és un cinema realista i verosímil?
Explica l'estructura narrativa del cinema clàssic.
En que consisteix l'star-system? Com es va relacionar amb l'estructuració de personatges dels films clàssics?
Quin és el final habitual dels films del cinema clàssic? En què consisteix aquest tipus de final?
Quin tipus de moral i quin tipus de sistema socioeconòmic defensen les pel·lícules clàssiques? Per quin motiu es diu que es defensa aquest sistema?
Per quins motius es diu que aquest cinema creà una mitologia i fomentava el patriotisme nordamericà?
Explica en que va consistir la caça de bruixes i la seva relació amb la crisi del cinema clàssic. Quins altres factors van influir en la crisi d'aquest estil a finals dels anys 50?
Fotograma de la famosa seqüència on es talla l'ull de la protagonista amb una navalla al film surrealista "El perro andaluz"
"El gran masturbador", una pintura surrealista de Salvador Dalí
El moviment surrealista
El surrealisme és el moviment d'avantguarda més important del
període d'entreguerres, i molt possiblement el més influent de tots
ells. Va ser creat el 1924 a partir del Manifest surrealista d'André Breton.
El surrealisme es va inspirar en les teories psicològiques de l'inconscient i la repressió dels instints del psiquiatra Sigmund Freud. Aquest pensava que la ment humana tenia una part conscient i una part inconscient. Segons Freud a l'inconscient s'enmagatzemen i oculten idees, desitjos o instints que ens resulten moralment o socialment inacceptables. A aquest fenomen el va anomenar repressió i en aquella època afectava especialment als impulsos de tipus sexual. Però des de l'inconscient aquests pensaments inacceptables continuen pressionant la nostra ment de forma inconscient i poden provocar tristor o infelicitat inexplicable, depressions, angoixes, estres, obsessions, complexes, ...
El surrealisme perseguia l'alliberament de la ment de la repressió com a causa del malestar i la infelicitat humana. El seu art ha de ser un mitjà per alliberar la nostra ment de la repressió moral inconscient dels nostres instints i desitjos. Per ells aquesta repressió inconscient és fomentada pels poders polítics, econòmics i religiosos per retallar la nostra llibertat, explotar-nos econòmicament i dominar-nos políticament. Per ells l'art ha de servir com a mitjà per superar els
complexes i els prejudicis, denunciar l'absurda repressió moral d'instints naturals i de desitjos legítims, i alliberar la ment humana de la culpabilitat, la frustració, la neurosi, l'angoixa, l'estres, la depressió i altres problemes mentals. Per això potenciaven la
imaginació i mostraven totes aquelles idees, instints i desitjos que enterram a la part inconscient de la nostra ment per oposar-se a les normes morals i legals de la societat. Així volien assolir un estat
mental diferent de l'actual, superant i millorant la realitat quotidiana, un estat que anomenen el "surreal". Per a
molts surrealistes, aquesta tasca de superació de la realitat quotidiana i aquest assoliment d'una nova realitat que incorporés els elements de la imaginació i
de l'inconscient es va manifestar en l'intent de portar a terme una
revolució personal, cultural, política i social: una transformació completa de la vida a
través de la llibertat, la poesia, l'amor i el sexe. Diversos
artistes del surrealisme també van militar en el comunisme i en
l'anarquisme per aconseguir un canvi social i polític radical, amb l'argument que només quan les institucions econòmiques, la família i l'educació fossin transformades es podria fer possible una participació general en el surreal.
Tècniques de creació surrealistes
Automatisme psíquic o lliure associació d'idees: amb el qual es vol expressar el veritable mecanisme de funcionament de la ment humana, un pensament absolutament lliure, sense cap control racional i sense tabús o repressions de caràcter religiós o moral.
Creació artística sota els efectes de drogues al·lucinògenes: gràcies a les drogues podien alliberar-se dels controls racionals i morals de la ment i accedir a la part inconscient d'aquesta.
Transcripció de somnis o escenes i imatges oníriques: segons els surrealistes durant el somni la ment s'allibera de complexos, prejudicis i controls i s'expressa amb total llibertat, mostrant-nos directament o mitjançant metàfores tot allò que la societat ens fa reprimir.
Confusió de temps i espais diferents: trencament dels principis cronològics racionals i de la coherència en la relació espai-temps.
Expressió de fantasies infantils i obsessions: segons els surrealistes, els infants petits encara no han estat contaminats per la tirania de la lògica i les normes morals i el seu pensament és absolutament lliure i sense prejudicis. Cal pensar i expressar-se com un infant acabat de nàixer
Humor corrosiu, absurd i provocador: creació d'imatges o situacions absurdes, irracionals o escandaloses per provocar als poderosos i denunciar l'absurda repressió dels instints i de la llibertat humana, que ens condemna a la frustració, la infelicitat i els complexos de culpabilitat. També s'usa per denunciar la hipocresia moral de les classes socials dominants (els burgesos) que imposen a la resta de la societat una moral que no ells no compleixen.
Erotisme: un dels seus grans objectius era l'alliberament sexual, donat que els instints, les fantasies i els desitjos sexuals estaven fortament reprimits per les normes morals de les diferents religions i de les lleis dels sistemes polítics liberals-burgesos.
Salvador Dalí a més de dedicar-se a la pintura va escriure guions per a diversos films surrealistes de Buñuel
Buñuel, creador i principal autor del cinema surrealista
El cinema surrealista: Salvador Dalí i Luis Buñuel
El director aragonès Luis Buñuel va ser, juntament amb el seu col·laborador ocasional (guionista i escenògraf) Salvador Dalí (més conegut per ser un dels principals pintors surrrealistes), el creador i el principal autor del cinema surrealista. Als any 20, juntament amb els seus amics Federico Garcia Lorca i Salvador Dalí, va entrar en contacte amb el grup d'artistes que a París havia posat les bases del surrealisme. Els tres s'interessen pel surrealisme i tant ell com Dalí s'uneixen de forma entusiasta al moviment. Enamorat del cinema després de veure un film de Fritz Lang, Buñuel decideix escometre la tasca de portar el surrealisme a la pantalla. El 1929 va filmar a França, juntament amb Dalí que segons sembla va realitzar el guió, la que es considerada com la primera pel·lícula surrealista, el curtmetratge "Un chien andalou" ("El perro andaluz"). Es tracta d'un dels millors exemples d'aplicació dels principis del surrealisme, especialment pel que fa a l'ús de l'automatisme psíquic i la lliure associació d'idees per a la creació del guió, la recreació d'escenes oníriques i imatges símbòliques relacionades amb l'inconscient de molt difícil interpretació, l'irracionalisme, la provocació o l'erotisme. És segurament la pel·lícula més surrealista de tots els temps. El 1930 va realitzar el seu primer llarg metratge, novament amb guió coescrit amb Dalí, "L'âge d'or" ("L'edat d'or"). La pel·lícula suposava un atac brutal a l'esglèsia catòlica, a la moral burgesa i als valors conservadors i va provocar disturbis amb grups de l'extrema dreta davant dels cinemes on es projectava. Finalment el govern francès la va prohibir i requisar i no es va poder tornar a veure fins cinquanta anys després. A més la pel·lícula va suposar el trencament amb Dalí, que va considerar que Buñuel havia traicionat l'esperit del seu guió.
Decebut Buñuel torna a Espanya on filma un documental sobre la misèria a la zona nord d'Extremadura, "Las Hurdes, tierra sin pan" (1933), que el govern de la República també prohibeix per donar una imatge negativa d'Espanya. A més a més poc després comença la guerra civil. Després del triomf de Franco Buñuel ha de marxar a l'exili, a causa de les seves idees atees, republicanes i esquerranes, i s'instal·laa Mèxic.
A la seva etapa mexicana Buñuel es va veure obligat a abandonar en part el seu estil surrealista i fer un cinema més comercial, tot i que de gran qualitat, profunditat i esperit crític. Destaquen pel·lícules com "Los olvidados" (1950) o "Nazarin" (1958), que van guanyar premis al festival de Cannes (millor director i palma d'or a la millor pel·lícula respectivament).
Fotograma de "Viridiana" on Buñuel fa una paròdia del sant sopar amb la intenció de provocar a l'esglèsia i al franquisme
El 1961 va poder tornar breument a Espanya per rodar la pel·lícula "Viridiana", una adaptació en clau surrealista d'una novel·la de Perez Galdós. Tot i que amb aquest film tornà a guanyar la palma d'or al festival de Cannes, a Espanya va ser un escàndol (l'esglèsia la va considerar blasfema i sacrílega) i va tenir greus problemes amb la censura que la va intentar prohibir tot i que Franco en darrera instància la va permetre. Aquests problemes van decidir a Buñuel a tornar a Mèxic on gaudia de més llibertat creativa.
Fotograma de les obscenes provocacions a "Simón del Desierto"
El 1962 a Mèxic, torna, ja de forma definitiva al surrealisme en estat pur, amb una de les seves grans obres mestres "El ángel exterminador", on un grup de burgesos queden atrapats en una mansió per una força misteriosa que inexplicablement els impedeix sortir-ne. La seva darrera pel·lícula mexicana va ser la també surrealista "Simón del desierto" (1963), on el diable, en forma d'una atractiva al·lota sotmet a tot tipus de temptacions eròtiques a l'eremita Simó, que vivia aïllat del món sobre una columna. Amb aquest film va guanyar el lleó de plata al festival de Venècia.
El 1963 torna a França on dirigirà un seguit de pel·lícules surrealistes de gran pressupost, amb estrelles del cinema francès de protagonistes, gran èxit de crítica i públic i multitud de premis: "Belle dejour" (1966-67), "La via Làctea" (1969), "El discret encant de la burgesia" (1972), "El fantasma de la llibertat" (1974), "Aquell obscur objecte de desig" (1977). Amb "Belle dejour", pel·lícula plena d'erotisme i sobre la repressió moral del sexe, va obtenir un extraordinari èxit de públic a Europa i va guanyar el lleó d'or al festival de cinema de Venècia.
Amb aquest film Buñuel va guanyar l'oscar
Amb "El discret encant de la burgesia" va aconseguir el seu més gran èxit internacional després de ser guardonat amb l'oscar a la millor pel·lícula en llengua extrangera. Així es convertia en el primer director espanyol que guanyava l'oscar, tot i que la pel·lícula era francesa. La pel·lícula mostra un grup de burgesos que intenten quedar per sopar sense èxit i és una divertida crítica de l'hipocresia moral de les classes altes. El 1977 va obtenir el seu darrer premi per "Aquell obscur objecte de desig", al festival de cinema de Sant Sebastià.
Totes aquestes pel·lícules tenen com a punt en comú un atac a la narrativa del cinema comercial, amb una supressió irracional de la cadena causa-conseqüència, el trencament de la lògica en la continuïtat espai-temps i de la coherència cronològica, la creació de situacions impossibles, la inversió de papers (diplomàtics traficant amb drogues o realitzant accions terroristes, policies fumant porros, ...). També hi destaquen l'erotisme, la provocació i l'humor absurd al servei l'esperit crític contra l'hipocresia moral dels burgesos i la repressió dels instints naturals, els desigs, les fantasies i les il·lusions humanes. També hi sovintegen l'atac contra les religions i el fanatisme religiós en general i contra el cristianisme o l'esglèsia catòlica en particular (per Buñuel el catolicisme era la principal causa de la infelicitat i la frustració dels espanyols i a "La via làctia" arribà a rodar una escena on s'afusellava al mismíssim Papa).
Famosa escena d'humor absurd i surrealista coneguda com "el camarot dels Marx" al film "Una noche en la opera"
El surrealisme a Hollywood i la seva influència
Aquesta va ser l'única avantguarda que va influir de forma profunda a Hollywood. Destaca l'humor surrealista de les pel·lícules dels germans Marx. Influïts per l'esperit dadaista i surrealista Groucho, Chico i Harpo Marx van construir un discurs humorístic ple d'absurds, irracionalitat i provocació, de gran èxit comercial, especialment a films com "Sopa de ganso" (1933) "Una noche en la opera" (1935) o "Un dia en las carreras" (1937). Els Marx van ser admirats pels artistes surrealistes i van estar a punt de filmar una pel·lícula amb guió de Salvador Dalí, però el progecte no s'arribà a posar en pràctica.
Dalí també va arribar a Hollywood on es va fer amic de Walt Disney que li va oferir realitzar un curtmetratge surrealista de dibuixos animats, "Destino", però el projecte es va abandonar quan només s'havien filmat pocs minuts. Tot i això el 2003 es va poder reconstruir a partir del guió, els dibuixos de Dalí i les poques escenes ja animades.
Dalí si que aconseguí col·laborar amb el gran director del cinema clàssic de Hollywood, Alfred Hitchcock, que sempre va estar molt interessat en l'obra de Freud i en el psicoanalisi de la ment humana. Hitchcock era un gran admirador del surrealisme i de l'art de Dalí, i considerava que "El perro andaluz" era una de les millors pel·lícules de tots els temps. Així decidiren treballar junts en una pel·lícula de tema psicoanalític, "Recuerda" (1945), on Dalí va preparar els decorats, el guió i la filmació de les seqüències oníriques de la pel·lícula, tot i que aquestes escenes amb somnis surrealistes foren tallades i remuntades per la productora.
Seqüència onírica filmada per Salvador Dalí per a la pel·lícula d'Alfred Hitchcock "Recuerda"
Hitchcock va mantenir algunes influències, més freudianes que surrealistes, en moltes de les seves pel·lícules com "Vertigo" (1958), "Psicosis" (1960) o "Los pájaros" (1963), entre d'altres, però, sense mai abandonar el seu estil clàssic i comercial.
Acabat el període del cinema clàssic el surrealisme va seguir influint sobre el cinema nordamericà, i entre els anys 60 i els 90, sovintejaren les seqüències oníriques o les que reproduien al·lucinacions provocades per les drogues fetes seguint els plantejaments surrealistes. Però es tractava d'escenes aïllades dins de films d'estils diferents com el cinema d'autor, el cinema independent o el de serie B i no es pot dir que s'hi fes un autèntic cinema surrealista. Tot i que hi ha alguns films com "Quina nit!" (1986) de Martin Scorsese o "El gran Lebowsky" (1998) dels germans Cohen que gairebé s'hi podrien considerar en la seva totalitat. Aquest estil també ha influït profundament en la totalitat de l'obra del director nordamericà David Lynch, tot i que el seu estil tampoc podria qualificar-se com a realment surrealista. Molts films de Woody Allen també tenen clares influències del surrealisme de Buñuel i de l'humor absurd dels Marx. Influència del surrealisme al cinema europeu
Tot i que a banda de Buñuel i Dalí, ningú més va fer autèntic cinema surrealista, aquesta estètica va influir molt damunt l'obra de molts grans directors del cinema europeu posterior a la II Guerra Mundial. L'estil del realisme màgic practicat per directors com Vittorio de Sica al film "Miracle a Milà" (1951) o a practicament tota l'obra de Federico Fellini no es pot entendre sense la influència del surrealisme. El director italià Marco Ferreri també va dirigir pel·lícules d'art contingut surrealista com "L'audiència" (1971), "La gran comilona" (1973) o "Ciao maschio" (1978).
Més en relació amb l'humor absurd i la fantasia infantil i les visions oníriques i al·lucinogenes cal destacar l'obra cinematogràfica del col·lectiu d'humoristes britànics Monthy Python a films com "Els cavallers de la taula quadrada" (1975), "La vida de Brian" (1979) i, sobretot a "El sentit de la vida" (1982), així com en les que ha dirigit l'exmembre del grup Terry Gilliam, com "Brazil" (1985), "Les aventures del baró Munchausen" (1989), "El rei pescador" (1991), "12 monos" (1995), "Miedo y asco en las Vegas" (1998).
J. L. Cuerda va resucitar el surrealisme quan semblava mort
El surrealisme a Espanya: Jose Luís Cuerda i "Amanece que no es poco"
Com ja hem vist tot i que Buñuel i Dalí eren espanyols desenvoluparen la major part del seu treball fora d'Espanya. Es cert que quan Dalí va tornar a Espanya cap als anys 50, després de reconciliar-se amb el franquisme, va rodar algunes pel·lícules surrealistescom "L'aventura prodigiosa de la teixidora i del rinoceront" (1950) o "Impressions de l'Alta Mongòlia" (1975), però es tracta d'obres poc inspirades i de qualitat més que discutible. A més Dalí era dels pocs artistes que gaudien d'una certa llibertat creativa, sempre que no critiques al règim franquista o a l'esglèsia catòlica. Qualsevol intent de fer un surrealisme més autèntic i crític topava amb la censura política i moral del franquisme.
Cartell d'aquesta obra mestra del surrealisme
A partir de la mort de Franco es recupera la llibertat creativa, però el moviment surrealista sembla ja mort i superat, però un cineasta espanyol, Jose Luís Cuerda, rellança les tècniques d'expressió surrealistes amb una tetralogia de pel·lícules amb un estil ple d'humor absurd i surrealista: "Total" (1983) "El bosque animado" (1987), "Amanece que no es poco" (1988) i "Así en el cielo como en la tierra" (1995).
D'aquesta trilogia cal destacar l'extraordinària pel·licula de culte, "Amanece que no es poco". Es tracta d'un film divertidíssim on podem observar la majoria de tècniques artístiques surrealistes, però amb un estil innovador, brillant i original que el seu autor va batejar com a surruralisme o surrealisme rural i que constitueix una crítica i una ridiculització del que el gran poeta Antonio Machado va denominar "la España de charanga y pandereta" (caciquisme, corrupció, misèria, desigualtats, analfabetisme, incultura, repressió sexual, pedofilia i hipocresia moral del clero i les classes altes, masclisme, racisme, orgull patri, autoodi, etc.).
* Elaborat a partir de "Petita història del cinema" de Javier Matesanz, i http://ca.wikipedia.org/
ACTIVITATS
Explica en que consisteixen les teories psicoanalítiques de l'inconscient i la repressió.
Què va ser l'estil artístic surrealista i quins objectius sociopolítics tenia?
Explica breument les tècniques de creació artística surrealistes.
Quins foren els dos principals cineastes surrealistes? Quines foren les seves principals pel·lícules?
Mira "El perro andaluz", resumeix-ne breument l'argument, explica com es va elaborar aquest estrany argument i intenta desxifrar quin missatge ens intentaven transmetre els seus autors.
Mira "Destino" de Dalí, resumeix l'argument i proposa una possible significació o missatge per aquest film.
Com va influir el surrealisme a Hollywood? I en el cinema europeu?
Mira el fragment de "El sentit de la vida", resumeix-lo i explica quins trets surrealistes hi observes.
Quina és la relació de J. L. Cuerda amb el surrealisme? Quines de les seves filmacions es relacionen més amb el surrealisme? Que pretenia transmetre amb aquests films?
Visualitza els millors moments de "Amanece que no es poco" i digues quines característiques surrealistes hi observes.
Fotograma de la famosa seqüència de la creació del robot androide de Metropolis, la pel·lícula expressionista més famosa
Context històric: la derrota alemanya a la I Guerra Mundial i la Gran Depressió
L'Expressionisme alemany va ser una avantguarda artística que va destacar en àmbits com la pintura, la música o el cinema i que pretenia expressar l'horror i la humiliació d'Alemanya després de la seva participació i derrota en la I Guerra Mundial. Aquesta guerra va significar el sacrifici inútil de milions de joves alemanys morts, mutilats o mentalment trastornats després del seu pas pels camps de batalla, així com la comissió de tot tipus de barbaritats com els atacs amb armes químiques, els bombardeigs de poblacions civils o hospitals i l'enfonsament de vaixells mercants o de passatgers amb submarins. La derrota va tenir unes conseqüències terribles per Alemanya. Al tractat de pau de Versalles (considerat pels alemanys com una cruel humiliació, una venjança dels vencedors i un càstig desproporcionat) Alemanya fou considerada com l'única responsable de l'inici del conflicte i castigada a `cedir el seu imperi colonial i a pagar unes gegantines indemnitzacions per les morts, mutilacions i destrosses materials causades pel seu exèrcit. Això va sumir Alemanya en una gravissima crisi econòmica que va enfonsar a la major part de la població en una pobresa i una misèria fins llavors desconeguda en aquest país. Per si no n'hi hagués prou els alemanys foren humiliats amb la perdua de territoris i la reducció al mínim del seu exèrcit. Tot plegat va provocar un ambient de crisi moral, caracteritzat per l'horror, el pessimisme, l'humiliació, la ràbia, la impotència, el desconcert i la desorientació. En aquest ambient apareixen per un costat el moviment expressionista i per l'altre el nazisme.
El crit, d'Edvar Munch, un exemple de pintura expressionista
Característiques generals de l'expressionisme
L'expressionisme amb caràcter general sol ser entès com un estil artístic caracteritzat per la deformació
de la realitat per a expressar-se de forma més subjectiva, donant primacia a l'expressió dels sentiments més
que a la descripció objectiva de la realitat.
L'expressionisme alemany, amb els seus colors violents, la seva temàtica de
soledat i de misèria, pretenia reflectir l'amargor que va
envair els cercles artístics i intel·lectuals de la societat
alemanya prebèl·lica i d'entreguerres, amargor que provocà un
desig de canviar la vida, de cercar noves dimensions a la imaginació i
de renovar els llenguatges artístics. Per aquest motiu defensava la llibertat creativa, l'expressió subjectiva, l'irracionalisme,
l'apassionament i tot allò que fos temàtica prohibida –allò morbós, demoníac,
sexual, fantàstic i pervertit–. Intentà reflectir una visió
subjectiva, per mitjà d'una deformació emocional de la realitat, a través del
caràcter expressiu dels mitjans plàstics, obrint els sentits al món
interior. Com a reflex de les circumstàncies històriques en que es
va desenvolupar, l'expressionisme mostrà el pessimisme i l'angoixa existencial de l'individu, que a la societat
moderna, industrialitzada, es veu alienat, aïllat. Així, mitjançant
la distorsió de la realitat pretenien impactar a l'espectador,
arribar al seu costat més emotiu. Posteriorment molts artistes expressionistes evolucionaren cap a la "nova objectivitat", una nova avantguarda més realista, tot i que manté una certa distorsió o caricaturització de la realitat, però amb unes intencions de crítica social i política similars a les del realisme socialista soviètic.
Logotip de la productora UFA
El cinema expressionista alemany
El cinema expressionista alemany va lligat a l'aparició de la productora europea més important de l'època d'entreguerres, la UFA de Berlín. Es tractava d'uns estudis econòmicament molt potents i que van produir des de pel·lícules comercials en la línia del cinema americà, com les d'Ernest Lubitch (que als anys 30 i 40 triomfà a Hollywood) fins a produccions més avantguardistes com el cinema abstracte de Ruttmann, o les dels estils expressionista i de la "nova objectivitat". Cal tenir en compte que amb el procés d'hiperinflacció dels anys 20 i la impressionant devaluació del valor del marc, la moneda alemanya, exportar pel·lícules alemanyes a l'exterior resultava extraordinàriament rentable i produïa uns beneficis incommensurables. La UFA era la única productora mundial capaç de competir amb les de Hollywood en igualtat de condicions.
Les principals característiques de l'expressionisme a nivell cinematogràfic coincideixen amb el desig de la resta d'artistes d'expressar aquest ambient deprimit i pessimista de l'Alemanya d'entreguerres (1918-1939). Els mitjans que utilitzaren els directors dels films expressionistes per distorsionar la realitat i transmetre l'ambient angoixant del seu temps foren:
Una de les característiques més clares del cinema expressionista: l'ús de la il·luminació per projectar ombres inquietants
Il·luminació i fotografia tenebrista a base de clarobscurs: pronunciats contrasts, sovint gairebé violents, entre els espais de llum i d'ombra en la il·luminació d'escenaris i personatges, amb rodatges foscs, sempre a l'interior dels estudis amb il·luminació artificial amb l'objectiu de crear ambients inquietants o descoratjadors.
Els decorats truculents i claustrofòbics, estan plens d'angles, asimetries, perspectives impossibles i altres distorsions
Decorats sòrdids i truculents, dissenyats amb agressius angles i deformacions, inspirades en les pintures expressionistes de l'època.
Els actors de l'expressionisme gesticulaven amb gran exageració per expressar-se emocionalment
Interpretacions afectades d'una extrema expressivitat amb actors que gesticulen exageradament amb el rostre, les mans i tot el cos per expressar-se emocionalment.
El maquillatge dels actors del cinema expressionista va inspirar l'estètica de les tribus urbanes gòtica i emo
Maquillatges exagerats, amb una estètica que actualment consideraríem gòtica o sinistra, i usada per simular tot tipus de deformacions corporals.
Les sinistres disfresses i les deformacions físiques de Nosferatu, una altra característica expressionista
Un vestuari obscur i marcat per les sinistres disfresses.
Desenvoluparen gèneres com la fantasia i el terror inspirant-se en llegendes de l'Europa de l'Est com la del Golem
Temàtiques relacionades amb la solitud, la misèria, l'explotació, el morbo, la sexualitat, les perversions, el terror, el crim, la mitologia gòtica, germànica o de l'Europa de l'Est, la fantasia, el futurisme o la ciència ficció.
Cartell del primer film expressionista
El film que va inaugurar l'estil expressionista va ser "El gabinet del doctor Caligari" (1919), obra de Robert Wiene caracteritzada per la distorsió de la realitat tant pel vestuari i maquillatge dels personatges, com per l'ús de picats, contrapicats i extranyes angulacions de càmera, i sobretot per l'agressiu disseny de decorats (plens d'angles, asimetries, perspectives impossibles, ...).
Un altre autor important va ser Paul Wegener, codirector del film "El Golem" (1920), pel·lícula on es mescla el gènere fantàstic i el terror, inspirada en una llegenda de la comunitat jueva de l'àrea germànica on un rabí jueu dona vida a una monstruosa estàtua de fang de 2 metres d'alçada per defensar el call jueu de Praga d'un atac antisemita.
F. W. Murnau és possiblement un dels més grans dels directors expressionistes. Destaca pel seu gran film de terror "Nosferatu, el vampir" (1922), considerada una de les grans obres mestres d'aquest estil. Es tracta d'una adaptació de la novel·la gòtica "El comte Dràcula", que destaca per la seva il·luminació tenebrista, els maquillatges, les disfresses i deformacions dels personatges. Murnau també va dirigir altres grans pel·lícules com "L'últim" (1924) o "Faust" (1926). El 1927 va marxar a Hollywood, fitxat per la 20th Century Fox, on va triomfar amb la pel·lícula "Sunrise" que va guanyar el primer premi Oscar a la millor pel·lícula i millor direcció. Però va morir en un accident aeri pocs anys després.
Fotograma de Nosferatu,de Murnau, en una de les seqüències més inquietants, on només apareix l'ombra del vampir
A Metropolis Fritz Lang va crear dos personatges prototípics del cinema de ciència ficció: el científic boig i l'androide
Imatge del rodatge de Metropolis, amb els seus decorats
Fritz Lang (i la seva dona Thea von Harbou, guionista de molts dels seus films) és l'atre director expressionista més important, tot i que moltes de les seves pel·lícules es troben a mig camí entre l'expressionisme i la nova objectivitat. Destaca per la seva gran obra mestra, la mítica pel·lícula de gènere futurista "Metropolis" (1927). Aquesta pel·lícula destaca pels seus clarobscurs, els seus decorats premonitoris de les megalopolis del segle XXI, els efectes especials o la creació d'estereotips del cinema fantàstic i futurista com el científic boig o l'androide (robot humanoide). Altres grans films expressionistes de Lang són "Els Nibelungs" (1924), pel·lícula fantàstica basada en la mitologia germànica, "El doctor Mabuse, el jugador" (1922), "El testament del doctor Mabuse" (1933) o "M; el vampir de Düsseldorf" (1931). El 1933 Lang va abandonar Alemanya i va marxar a Hollywood, on com Murnau va triomfar, adaptant el seu estil a la comercialitat a films de cinema negre com "La noia del quadre" (1944) o "Perversitat" (1945).
Finalment, tot i que se'l considera un director més vinculat a la nova objectivitat (evolució de l'expressionisme) cal destacar a G. W. Pabst, autor de films realistes, però amb una temàtica (erotisme morbos, sexe, perversions, ...) i una intenció (critica social i moral) semblants a les dels expressionistes. Les seves millors pel·lícules foren "Bajo la mascara del placer" (1925) i "La caixa de Pandora" (1929). També va evolucionar cap al realisme Walter Ruttmann, que influït pel cinema-ull de Vertov, va realitzar el seu gran èxit, "Berlín, simfonia d'una ciutat".
L'ascensió del nazisme i el final del cinema alemany d'avantguarda
L'arribada de Hitler al poder, el 1933, va significar la mort sobtada del cinema d'avantguarda a Alemanya. Els nazis van imposar una estricta censura i impulsaren un cinema realista i d'exaltació dels líders nazis i de propaganda dels valors feixistes (patriotisme, obediència al líder, racisme, puresa racial, força i bellesa física, odi a les races inferiors ...). Tot i que Hitler va oferir a Fritz Lang dirigir el nou cinema nazi, aquest va fugir cap als EUA el mateix dia de l'oferiment. A altres directors expressionistes o de la nova objectivitat se'ls va prohibir seguir filmant. Alguns com Pabst o Ruttmann sobreviuen com a tècnics de l'equip de la directora de les pel·lícules del cinema nazi Leni Riefenstahl o rodant documentals o altres films de propaganda d'encàrreg.
Hitler va acabar amb l'expressionisme, encarregant a Leni Riefenstahl la creació d'un nou cinema autènticament nazi
* Elaborat a partir de "Petita història del cinema" de Javier Matesanz, i http://ca.wikipedia.org/
ACTIVITATS
Quin ambient es respirava a l'Alemanya d'entre guerres? Quines eren les causes d'aquest ambient?
Com va influir aquest ambient en l'aparició de l'expressionisme? Explica resumidament les principals característiques de l'art expressionista a nivell general.
Per quins motius va néixer una potent indústria cinematogràfica alemanya tot i la gran crisi econòmica dels anys 20? Quins tipus de cinema va produir?
Quins mitjans utilitzaren els directors dels films expressionistes per
distorsionar la realitat i transmetre l'ambient angoixant del seu temps?
Fes un esquema amb els principals directors expressionistes les seves millors pel·lícules.
Per quins motius el 1933 va ser el final del cinema expressionista alemany? Com van acabar els diferents directors expressionistes?
