6.2. L'EXPRESSIONISME ALEMANY

Fotograma de la famosa seqüència de la creació del robot androide de Metropolis, la pel·lícula expressionista més famosa

Context històric: la derrota alemanya a la I Guerra Mundial i la Gran Depressió

L'Expressionisme alemany va ser una avantguarda artística que va destacar en àmbits com la pintura, la música o el cinema i que pretenia expressar l'horror i la humiliació d'Alemanya després de la seva participació i derrota en la I Guerra Mundial. Aquesta guerra va significar el sacrifici inútil de milions de joves alemanys morts, mutilats o mentalment trastornats després del seu pas pels camps de batalla, així com la comissió de tot tipus de barbaritats com els atacs amb armes químiques, els bombardeigs de poblacions civils o hospitals i l'enfonsament de vaixells mercants o de passatgers amb submarins. La derrota va tenir unes conseqüències terribles per Alemanya. Al tractat de pau de Versalles (considerat pels alemanys com una cruel humiliació, una venjança dels vencedors i un càstig desproporcionat) Alemanya fou considerada com l'única responsable de l'inici del conflicte i castigada a `cedir el seu imperi colonial i a pagar unes gegantines indemnitzacions per les morts, mutilacions i destrosses materials causades pel seu exèrcit. Això va sumir Alemanya en una gravissima crisi econòmica que va enfonsar a la major part de la població en una pobresa i una misèria fins llavors desconeguda en aquest país. Per si no n'hi hagués prou els alemanys foren humiliats amb la perdua de territoris i la reducció al mínim del seu exèrcit. Tot plegat va provocar un ambient de crisi moral, caracteritzat per l'horror, el pessimisme, l'humiliació, la ràbia, la impotència, el desconcert i la desorientació. En aquest ambient apareixen per un costat el moviment expressionista i per l'altre el nazisme.

El crit, d'Edvar Munch, un exemple de pintura expressionista

Característiques generals de l'expressionisme

L'expressionisme amb caràcter general sol ser entès com un estil artístic caracteritzat per la deformació de la realitat per a expressar-se de forma més subjectiva, donant primacia a l'expressió dels sentiments més que a la descripció objectiva de la realitat.

L'expressionisme alemany, amb els seus colors violents, la seva temàtica de soledat i de misèria, pretenia reflectir l'amargor que va envair els cercles artístics i intel·lectuals de la societat alemanya prebèl·lica i d'entreguerres, amargor que provocà un desig de canviar la vida, de cercar noves dimensions a la imaginació i de renovar els llenguatges artístics. Per aquest motiu defensava la llibertat creativa, l'expressió subjectiva, l'irracionalisme, l'apassionament i tot allò que fos temàtica prohibida –allò morbós, demoníac, sexual, fantàstic i pervertit–. Intentà reflectir una visió subjectiva, per mitjà d'una deformació emocional de la realitat, a través del caràcter expressiu dels mitjans plàstics, obrint els sentits al món interior. Com a reflex de les circumstàncies històriques en que es va desenvolupar, l'expressionisme mostrà el pessimisme i l'angoixa existencial de l'individu, que a la societat moderna, industrialitzada, es veu alienat, aïllat. Així, mitjançant la distorsió de la realitat pretenien impactar a l'espectador, arribar al seu costat més emotiu. Posteriorment molts artistes expressionistes evolucionaren cap a la "nova objectivitat", una nova avantguarda més realista, tot i que manté una certa distorsió o caricaturització de la realitat, però amb unes intencions de crítica social i política similars a les del realisme socialista soviètic.

Logotip de la productora UFA

El cinema expressionista alemany
El cinema expressionista alemany va lligat a l'aparició de la productora europea més important de l'època d'entreguerres, la UFA de Berlín. Es tractava d'uns estudis econòmicament molt potents i que van produir des de pel·lícules comercials en la línia del cinema americà, com les d'Ernest Lubitch (que als anys 30 i 40 triomfà a Hollywood) fins a produccions més avantguardistes com el cinema abstracte de Ruttmann, o les dels estils expressionista i de la "nova objectivitat". Cal tenir en compte que amb el procés d'hiperinflacció dels anys 20 i la impressionant devaluació del valor del marc, la moneda alemanya, exportar pel·lícules alemanyes a l'exterior resultava extraordinàriament rentable i produïa uns beneficis incommensurables. La UFA era la única productora mundial capaç de competir amb les de Hollywood en igualtat de condicions.
Les principals característiques de l'expressionisme a nivell cinematogràfic coincideixen amb el desig de la resta d'artistes d'expressar aquest ambient deprimit i pessimista de l'Alemanya d'entreguerres (1918-1939). Els mitjans que utilitzaren els directors dels films expressionistes per distorsionar la realitat i transmetre l'ambient angoixant del seu temps foren:

Una de les característiques més clares del cinema expressionista: l'ús de la il·luminació per projectar ombres inquietants

• Il·luminació i fotografia tenebrista a base de clarobscurs: pronunciats contrasts, sovint gairebé violents, entre els espais de llum i d'ombra en la il·luminació d'escenaris i personatges, amb rodatges foscs, sempre a l'interior dels estudis amb il·luminació artificial amb l'objectiu de crear ambients inquietants o descoratjadors.

Els decorats truculents i claustrofòbics, estan plens d'angles, asimetries, perspectives impossibles i altres distorsions

• Decorats sòrdids i truculents, dissenyats amb agressius angles i deformacions, inspirades en les pintures expressionistes de l'època.

Els actors de l'expressionisme gesticulaven amb gran exageració per expressar-se emocionalment

• Interpretacions afectades d'una extrema expressivitat amb actors que gesticulen exageradament amb el rostre, les mans i tot el cos per expressar-se emocionalment.

El maquillatge dels actors del cinema expressionista va inspirar l'estètica de les tribus urbanes gòtica i emo

• Maquillatges exagerats, amb una estètica que actualment consideraríem gòtica o sinistra, i usada per simular tot  tipus de deformacions corporals.

Les sinistres disfresses i les deformacions físiques de Nosferatu, una altra característica expressionista

• Un vestuari obscur i marcat per les sinistres disfresses.

Desenvoluparen gèneres com la fantasia i el terror inspirant-se en llegendes de l'Europa de l'Est com la del Golem

• Temàtiques relacionades amb la solitud, la misèria, l'explotació, el morbo, la sexualitat, les perversions, el terror, el crim, la mitologia gòtica, germànica o de l'Europa de l'Est, la fantasia, el futurisme o la ciència ficció.

Cartell del primer film expressionista

El film que va inaugurar l'estil expressionista va ser "El gabinet del doctor Caligari" (1919), obra de Robert Wiene caracteritzada per la distorsió de la realitat tant pel vestuari i maquillatge dels personatges, com per l'ús de picats, contrapicats i extranyes angulacions de càmera, i sobretot per l'agressiu disseny de decorats (plens d'angles, asimetries, perspectives impossibles, ...).

Un altre autor important va ser Paul Wegener, codirector del film "El Golem" (1920), pel·lícula on es mescla el gènere fantàstic i el terror, inspirada en una llegenda de la comunitat jueva de l'àrea germànica on un rabí jueu dona vida a una monstruosa estàtua de fang de 2 metres d'alçada per defensar el call jueu de Praga d'un atac antisemita.

F. W. Murnau és possiblement un dels més grans dels directors expressionistes. Destaca pel seu gran film de terror "Nosferatu, el vampir"  (1922), considerada una de les grans obres mestres d'aquest estil. Es tracta d'una adaptació de la novel·la gòtica "El comte Dràcula", que destaca per la seva il·luminació tenebrista, els maquillatges, les disfresses i deformacions dels personatges. Murnau també va dirigir altres grans pel·lícules com "L'últim" (1924) o "Faust" (1926). El 1927 va marxar a Hollywood, fitxat per la 20th Century Fox, on va triomfar amb la pel·lícula "Sunrise" que va guanyar el primer premi Oscar a la millor pel·lícula i millor direcció. Però va morir en un accident aeri pocs anys després.

Fotograma de Nosferatu,de Murnau, en una de les seqüències més inquietants, on només apareix l'ombra del vampir

A Metropolis Fritz Lang va crear dos personatges prototípics del cinema de ciència ficció: el científic boig i l'androide

Imatge del rodatge de Metropolis, amb els seus decorats

Fritz Lang (i la seva dona Thea von Harbou, guionista de molts dels seus films) és l'atre director expressionista més important, tot i que moltes de les seves pel·lícules es troben a mig camí entre l'expressionisme i la nova objectivitat. Destaca per la seva gran obra mestra, la mítica pel·lícula de gènere futurista "Metropolis" (1927). Aquesta pel·lícula destaca pels seus clarobscurs, els seus decorats premonitoris de les megalopolis del segle XXI, els efectes especials o la creació d'estereotips del cinema fantàstic i futurista com el científic boig o l'androide (robot humanoide). Altres grans films expressionistes de Lang són "Els Nibelungs" (1924), pel·lícula fantàstica basada en la mitologia germànica, "El doctor Mabuse, el jugador" (1922), "El testament del doctor Mabuse" (1933) o "M; el vampir de Düsseldorf" (1931). El 1933 Lang va abandonar Alemanya i va marxar a Hollywood, on com Murnau va triomfar, adaptant el seu estil a la comercialitat a films de cinema negre com "La noia del quadre" (1944) o "Perversitat" (1945).
 Finalment, tot i que se'l considera un director més vinculat a la nova objectivitat (evolució de l'expressionisme) cal destacar a G. W. Pabst, autor de films realistes, però amb una temàtica (erotisme morbos, sexe, perversions, ...) i una intenció (critica social i moral) semblants a les dels expressionistes. Les seves millors pel·lícules foren "Bajo la mascara del placer" (1925) i "La caixa de Pandora"  (1929). També va evolucionar cap al realisme Walter Ruttmann, que influït pel cinema-ull de Vertov, va realitzar el seu gran èxit, "Berlín, simfonia d'una ciutat".

L'ascensió del nazisme i el final del cinema alemany d'avantguarda
L'arribada de Hitler al poder, el 1933, va significar la mort sobtada del cinema d'avantguarda a Alemanya. Els nazis van imposar una estricta censura i impulsaren un cinema realista i d'exaltació dels líders nazis i de propaganda dels valors feixistes (patriotisme, obediència al líder, racisme, puresa racial, força i bellesa física, odi a les races inferiors ...). Tot i que Hitler va oferir a Fritz Lang dirigir el nou cinema nazi, aquest va fugir cap als EUA el mateix dia de l'oferiment. A altres directors expressionistes o de la nova objectivitat se'ls va prohibir seguir filmant. Alguns com Pabst o Ruttmann sobreviuen com a tècnics de l'equip de la directora de les pel·lícules del cinema nazi Leni Riefenstahl o rodant documentals o altres films de propaganda d'encàrreg.

Hitler va acabar amb l'expressionisme, encarregant a Leni Riefenstahl la creació d'un nou cinema autènticament nazi

* Elaborat a partir de "Petita història del cinema" de Javier Matesanz, i http://ca.wikipedia.org/

ACTIVITATS

1. Quin ambient es respirava a l'Alemanya d'entre guerres? Quines eren les causes d'aquest ambient?
2. Com va influir aquest ambient en l'aparició de l'expressionisme? Explica resumidament les principals característiques de l'art expressionista a nivell general.
3. Per quins motius va néixer una potent indústria cinematogràfica alemanya tot i la gran crisi econòmica dels anys 20? Quins tipus de cinema va produir?
4.  Quins mitjans utilitzaren els directors dels films expressionistes per distorsionar la realitat i transmetre l'ambient angoixant del seu temps?
5. Fes un esquema amb els principals directors expressionistes les seves millors pel·lícules.
6. Per quins motius el 1933 va ser el final del cinema expressionista alemany? Com van acabar els diferents directors expressionistes? 

6.1. LES AVANTGUARDES CINEMATOGRÀFIQUES A LA RÚSSIA SOVIÈTICA

Cartell promocional de "El cuirassat Potemkin", la pel·lícula d'Eisenstein, considerada la més important del cinema soviètic

Context històric: la Revolució Russa de 1917 i la creació de la Unió Soviètica
Entre febrer i octubre de 1917 es desenvolupa l'anomenada revolució russa que posà fi a l'Imperi Rus i establí la Unió Soviètica, el primer país comunista de la història. Els treballadors de les fabriques, els pagesos pobres i els soldats de l'exèrcit es revoltaren sota la direcció del partit bolxevic o comunista contra la tirania del tsar (emperador), la misèria i l'explotació de les classes baixes al sistema econòmic capitalista i a favor de firmar la pau i retirar-se de la I Guerra Mundial. Així es va crear el primer govern obrer de la història, teoricament al servei dels interessos de les classes més pobres i que va procedir a eliminar el capitalisme i les classes socials, establint un repartiment just de la riquesa i de les propietats i una igualtat social de tots els ciutadans.

Tres exemples d'aplicacions pràctiques de l'efecte Kuleshov

Kuleshov i l'aparició del cinema soviètic
El triomf de la revolució russa el 1917 va fer pensar als seus dirigents que el cinema podia assolir un important paper a nivell d'adoctrinament i propagandístic. Lenin, el màxim dirigent bolxevic, pensava que el cinema, per la seva gran popularitat, era la més important de totes les arts. Així que va encarregar a uns quants directors el fet d'encetar una nova cinematografia en el país inspirada en els principis de la ideologia comunista. Aprofitant l'ambient de llibertat creativa i l'esperit innovador que va propiciar la revolució en els seus primers anys, els directors russos desenvoluparen diferents estils o avantguardes cinematogràfiques.

El pare del cinema Rus va ser Lev Kuleshov. Kuleshov va treballar com a director de cinema, (tant de documentals, com de ficció), de professor a l'escola soviètica de cinema i de teòric, publicant diversos llibres sobre l'art de fer cinema. Seguint les idees de Griffith, va desenvolupar com ningú les possibilitats del muntatge cinematogràfic, experimentant amb tot tipus d'innovacions i creant l'anomenat “efecte Kuleshov”. A partir dels seus experiments i ensenyances es desenvoluparen els diferents estils de l'avantguarda russa.

Cartell promocional del cinema-ull de Vertov

Vertov i el Cinema-ull

El “cinema-ull” va ser creat pel documentalista Dziga Vertov i les seves principals característiques foren la recerca de l'objectivitat i el realisme més extrem, de tal manera que rebutjava el guió, la posada en escena, l'ús d'actors, els decorats i usava la càmera com si fos un ull humà. En el seu afany de captar la realitat tal qual és sempre filmava a llocs públics, sense demanar permís o avisar i en moltes ocasions usant una càmera oculta. Així va realitzar la sèrie de documentals “kino-pravda” (cinema-veritat). La seva pel·lícula més famosa i influent va ser “L'home de la càmera”, que mostra un dia en la vida d'un documentalista soviètic, dedicat a filmar la vida en una ciutat russa des de la sortida del sol fins a la nit. Va tenir tant d'èxit que altres directors en van fer versions ambientades en grans ciutats d'altres països, com “Berlín, simfonia d'una ciutat” (1927) de Ruttmann.

Cartell del film de la FEKS Nova Babilònia

La FEKS

La “fabrica de l'actor excèntric” (FEKS) va ser un estil creat per un seguit de directors que havien estat alumnes de Kuleshov com G. Kozintzev, S. Youtkevith o L. Trauberg.
Posaren en pràctica les invencions teòriques proposades per Kuleshov a nivell del muntatge i revolucionaren el treball amb els actors. Aquesta forma avantguardista d'actuar s'inspirava en la “comèdia de l'art” italiana, adoptant el seu to burlesc i de pantomima. També s'inspiraren en el món del circ, els pallassos, el music-hall, o en el cinema slapstick.
És un cinema que utilitza un humor esbojarradament satíric, per denunciar i ridiculitzar les desigualtats i injusticies socials del capitalisme i trencar al màxim amb l'estètica burgesa.
Una de les pel·lícules més importants de la FEKS va ser "Nova Babilònia", film codirigit per Kozintzev i Trauberg que explica l'aixecament revolucionari de la Comuna de París del 1870 a partir de la mirada d'una treballadora de classe baixa: la dependenta  d'un comerç anomenat com el títol del film Nova Babilònia.

La mare, el millor film de Pudovkin

El cinema revolucionari o realisme socialista; Eisenstein i Pudovkin

El "cinema revolucionari" o "realisme socialista" va ser la tendència més important i influent del cinema soviètic. Aquest estil va comptar amb alguns dels cineastes i algunes de les pel·lícules més importants de la història del cinema, com "El cuirassat Potemkin" de Sergei M. Eisenstein o "La mare" de V. Pudovkin.
El Realisme Socialista tenia el propòsit d'enaltir els objectius del marxisme o comunisme, glorificar el paper de les classes treballadores i pobres al llarg de la història, així com criticar l'egoisme interessat i la cruel explotació dels treballadors exercida per les classes altes de la societat (terratinents, banquers, empresaris, etc.).
A nivell cinematogràfic ser una tendència o estil que cercava ser comprensible per als espectadors provinents de les classes baixes, representar de forma realista la vida d'obrers i pagesos, denunciar la pobresa i l'explotació dels treballadors, justificar els moviments revolucionaris i donar suport a les reformes dels governs comunistes de la Unió Soviètica.

S. M. Eisenstein treballant a la taula de muntatge on es va mostrar com un mestre
del ritme i del txoc d'imatges per provocar una reacció emicional a l'espectador

El director més important d'aquest estil va ser S. M. Eisenstein, considerat un dels cinc directors més importants de la història del cinema. Les seves principals pel·lícules foren: "La vaga" (1924), on descriu un conflicte entre obrers i empresaris en una fàbrica d'abans de la revolució; "El cuirassat Potemkin" (1925), on descriu un episodi de la fracassada revolució del 1905; "Octubre" (1927), on narra els principals esdeveniments de la revolució de 1917; "Allò vell i allò nou" (1928), on explica el procés d'eliminació de la propietat privada i de la col·lectivització de les terres a la rússia soviètica; "Alexander Nevsky" (1938) on explica la victòria d'aquest princep rus de l'edat mitjana contra un exèrcit invasor de cavallers germpanics i "Ivà, el terrible" (1944-46) on explica la vida d'aquest famós emperador de Rússia.
A banda de les característiques típiques del realisme socialista el cinema d'Eisenstein te un seguit de característiques pròpies que el fan ser extremadament original i innovador:

• És un cinema "coral": això vol dir que les seves pel·lícules no tenen protagonistes concrets, hi ha una gran quantitat de personatges que comparteixen protagonisme i es pot dir que el protagonista és "la massa", el conjunt del poble rus.
• Usa magistralment els primers plans, els picats i contrapicats com a recursos dramàtics o expressius.
• Ús narratiu del muntatge, per ell el cinema era molt més que la simple narració d'una història amb imatges. El cinema era el producte resultant del treball del director a la taula de muntatge i que consistia en la unió de plans estructurats i muntats com a resultat d'una reflexió artística  i d'una estratègia creativa.
• Gràcies a la seva tècnica de muntage exerceix un gran domini del ritme de les seves pel·lícules, que accelera o alenteix segons la durada i el nombre de plans que utilitza a cada seqüència en concordàcia amb l'acció que mostra.
• Va crear l'anomenat "muntatge d'atraccions" on s'alternen o es mesclen imatges contradictòries o txocants per provocar una associació emocional o intel·lectual entre els espectadors. Així juxtaposa dues  imatges per suggerir una tercera a la ment de l'espectador (boca + ca = lladrar). És el concepte de la "tercera idea", una idea que sorgeix de la colisió entre altres dues, independents una de l'altra. Tot plegat es basa en el pensament dialèctic marxista, filosofia pròpia del comunisme, i que es basa en la contraposició d'idees contràries (tesi i antitesi) per provocar arribar a una conclusió o sintesi.
• Col·laboració amb importants compositors de música clàssica, com Prokófiev, per elaborar les extraordinàries bandes sonores dels seus films. 

Metode de creació de la banda sonora d'Alexander Nevsky, col·laboració d'Eisenstein amb el gran compositor rus Prokofiev

Pel que fa a V. Pudovkin va desenvolupar un estil propi fusionant aportacions de Kuleshov i Eisenstein, mostrant-se com un altre gran mestre del muntatge. La seva gran obra mestra és "La mare", magistral adaptació de la famosa novel·la de Maxim Gorki, que és a nivell literari la màxima realització del realisme socialista.

Fotograma de la pel·lícula "La mare" de V. Pudovkin, adaptació de la novel·la
homònima de Màxim Gorki

A partir de la mort de Lenin (1924), la llibertat creativa a l'URSS va començar a decaure. El 1927 l'URSS es va convertir en una dictadura totalitaria, i tot el país va quedar sota el domini del dictador Josep Stalin. Stalin va prohibir determinats estils avantguardistes com el cinema-ull o la FEKS i va imposar el realisme socialista com a únic estil permès a l'URSS. A banda d'això va imposar el control polític i la censura damunt dels cineastes, eliminant qualsevol tipus de llibertat creativa o esperit crític. El "Realisme socialista" es va convertir en un estil destinat exclusivament a justificar i glorificar a Stalin, i a manipular i adoctrinar a la població. Per això els millors directors del cinema revolucionari abandonaren el cinema voluntariament o per força i el cinema rus va perdre molta qualitat fins a la mort del dictador.

Ivan el Terrible era una crítica de la dictadura d'Stalin i va suposar el final de la 
carrera d'Eisenstein

El gran geni del cinema rus, Eisenstein, va abandonar l'URSS el 1928, després de tenir problemes amb la censura estalinista que el va obligar a borrar del seu film "Octubre" a tots els personatges que Stalin considerava els seus rivals o enemics, encara que fossin també comunistes i herois de la revolució. Eisenstein va provar fortuna a Hollywood sense èxit (les productores el rebutjaren per les seves idees comunistes) i a Mèxic on va patir l'estafa del productor del seu film "Que viva México!" (que no va poder completar) ambientat a la revolució mexicana. Va tornar a treballar a Rússia deu anys després quan Stalin el crida per fer un film històric per fomentar el patriotisme rus enfront de les pretensions del dictador Alemany Hitler de conquerir Rússia. Quan el 1944 el dictador Stalin es va adonar que amb la seva pel·lícula "Ivà, el Terrible" (sobre el més tirànic i sanguinari dels tsars o emperadors de Rússia) provava de fer una subtil crítica de la dictadura estalinista, no li va permetre acabar la segona part del film i li va prohibir filmar per sempre més.

* Elaborat a partir de "Petita història del cinema" de Javier Matesanz, i http://ca.wikipedia.org/

ACTIVITATS

1. En que va consistir la revolució russa de 1917? Quin influència va tenir sobre el cinema?
2. Explica la importància de Kuleshov en la creació del cinema rus. 
3. Cerca informació per explicar en que consisteix l'efecte Kuleshov
4. Que tenen en comú i quines diferencies hi ha entre el cinema-ull, la FEKS i el realisme socialista.
5. Explica resumidament les principals aportacions d'Eisenstein al cinema.
6. Per quins motius Stalin va suposar el final de l'època daurada del cinema rus? Quina va ser la relació d'Stalin amb Eisenstein?
7. Mira el film de Vertov "L'home de la càmera" i fes un comentari del mateix
8. Mira la seqüència de l'escala d'Odessa de la pel·lícula "El cuirassat Potemkin" i descriu aplicacions pràctiques de les tècniques cinematogràfiques d'Eisenstein.

6. EL CINEMA D'AVANTGUARDA; QUE ÉS EL CINEMA D'AVANTGUARDA?

Exemple de pintura avantguardista realitzada per Picasso

Seguint les passes de Griffith, en aquestes primeres dècades del cinema a Europa apareixen, un seguit de directors que se n'adonen que aquest nou mitjà de comunicació de masses també pot servir com a mitjà d'expressió d'allò més íntim de l'ésser humà: els seus anhels, angoixes o fantasies. I a més expressant-ho amb una estètica innovadora, d'"avantguarda", seguint les passes dels artistes que des de principis del s. XX estaven revolucionant el món de les arts (com Picasso, Miró o Dalí). 

L'avantguardisme és la tendència, en una obra d'art, o d'un artista, a introduir elements innovadors respecte de les formes tradicionals, convencionals o acadèmiques d'expressió artística. així s'entén com la preocupació dels artistes per desenvolupar recursos que trenquin o distorsionin els sistemes més acceptats de representació o expressió, al teatre, pintura, literatura, cinema, etc.

El cinema d'avantguarda suposa una ruptura amb la narrativa del cinema comercial, especialment amb el de Hollywood, seguint fins a les seves últimes conseqüències i de la forma més radical possible les idees del "manifest de les set arts" de Ricciotto Canudo. Aquest esperit innovador, creatiu i anticomercial va dominar el cinema Europeu dels anys 20 i 30, destacant a Rússia, Alemanya, França i als països escandinaus, desenvolupant diferents estils avantguardistes:

• Avantguardes de la Rússia soviètica: cinema-ull, fàbrica de l'actor excèntric i realisme socialista
• Expressionisme alemany.
• Impressionisme i naturalisme poètic francès.
• Surrealisme
• Avantguarda nòrdica o escandinava.

*Elaborat i traduït a partir de http://ca.wikipedia.org/wiki/Avantguardisme, http://www.xtec.cat/~xripoll/cine0.htm i http://recursos.cnice.mec.es/media/cine/bloque1/

ACTIVITATS

1. Què és l'avantguardisme?
2. Quines característiques comuns defineixen les diferents avantguardes cinematogràfiques?
3. Quins són els principals estils cinematogràfics avantguardistes? A quins països es desenvoluparen? 

5. EL CINEMA CÒMIC DE HOLLYWOOD A L'ÈPOCA MUDA; L'SLAPSTICK

Charly Chaplin, el mestre de l'slapstick, caracteritzat de "Charlot" amb Max Linder, l'actor francès que el va inspirar

Slapstick (traduït de l'anglès com "bufonada" o "pallassada") és un subgènere de la comèdia que es caracteritza per presentar accions exagerades de violència física que no deriven en conseqüències reals de dolor. L'slapstick és un tipus d'humor visual que es basa en el dolor, la farsa, els cops i les bromes per crear un efecte còmic en l'espectador, excedint els límits del sentit comú. Per tant ens trobam davant d'un enfoc de la comèdia que fa ús de bromes exagerades en unes produccions cinematogràfiques, normalment curtmetratges de 15 a 30 minuts de durada, caracteritzades per arguments molt senzills. Es convertí en un dels primers plantejaments del cinema còmic i de l'animació, especialment entre els anys 1900 i 1940. En aquestes pel·lícules ens trobam un humor basat en l'anomenat "gag còmic": a partir d'una imposibilitat física o de personatges especialment travats i malsortats, protagonitzant patinades, caigudes, pèrdues d'equlibri, trompades i xocs, ocurrències inesperades (com per exemple: llançar un pastís a la cara o pegar a un un personatge amb un martell o una paella), persecucions trepidants, etc.  

El terme slapstick es va encunyar als EUA cap al 1910 però aquest estil va nàixer, de fet, a França, amb la primera pel·lícula de ficció realitzada pels germans Lumière "El regador regat" de 1895, on ja podem veure una primitiva escena còmica, que es podria considerar com el primer "gag" mai rodat.

Tot i que ben aviat aparegueren còmics cinematogràfics per tot el planeta, fou a França on el gènere va afermar les basses que el farien popular, amb un actor que s'ha considerat com el primer mestre de l'slapstick davant i darrera la càmera, Max Linder, que va dotar a les seves pel·lícules d'una sofisticació humorística i visual trencadores per al seu temps, a més de crear un personatge ple de matisos, que va influir molt damunt el personatge de "Charlot" creat posteriorment per Charles Chaplin.

Els estudis "Keystone", creats per l'actor, director i productor Mack Senett, que popularitzaren el cinema slapstick

Als Estats Units, l'slapstick va tenir el seu pioner en la figura de l'inventor de les "guerres de tartes", Mack Sennett, actor passat a la direcció i després, a partir del 191,1 a la producció de cinema còmic en massa, aconseguint que el gènere aconseguís ressò universal. La seva productora "Keystone" va ser mítica pel descobriment de figures humorístiques de fama universal com Charles Chaplin o Roscoe "Fatty" Arbuckle. Els films produïts per Mack Sennett destacaven pel seu humor absurd i la velocitat desenfrenada del ritme narratiu: les persecucions embogides, caigudes d'una violència de vertigen, irreverent voluntat satírica, etc.

Chaplin, descobert per Mack Senett

Si Mack Sennett s'havia convertit en el màxim exponent del cinema "de destrucció" (les bregues dels "Keystone Cops" (policies mal sortats), les guerres de tartes, ...), els seus deixebles Harold Lloyd i Charles Chaplin progressaren cap a un cinema de major interès i efectivitat, una línia que progressaria gràcies a les aportacions de Búster Keaton. El cinema còmic i la comèdia s'entrellacen en els films d'aquests actors-directors, situant-los en el cim de l'art cinematogràfic, no sols pels seus propis treballs sinó, també, per l'èxit popular aconseguit a tot el món.

Charles Chaplin va fer famós el seu personatge de "Charlot" gràcies a la caracterització com a vagabund que es convertiria amb el temps en una de les icones més populars del món. Si ja foren importants pel·lícules como "El vagabund" (1915), "L'immigrant" (1917) i "Armas al hombro" (1918), desenvolupà plenament el seu propi estil cinematogràfic —sobre la base d'un to tragicòmic i certa crítica social- a "El noi" (1921), "La quimera de l'or" (1925) o "Temps moderns" (1936).

Harold Lloyd al la famosa seqüència de l'escalada de "L'home mosca"

Harold Lloyd, per la seva banda, després d'un llarg període d'aprenentatge, també va crear un estil pròpi amb el desenvolupament de "gags" i situacions molt divertides en pel·lícules com "El estudiante novato" (1925), "L'home mosca" (1926) i "Llampeg" (1928).

Buster Keaton, que amb Chaplin fou la màxima expressió a nivell artístic del cinema slapstick

Finalment, Buster Keaton, possiblement el cim artístic d'aquest subgènere, es caracterizà por un rostre inexpressiu (el que provocà que se'l conegués com "cara de pal") i haver d'enfrontar-se estoicament amb un món que es rebel·lava a cada instant contra tot el que ell fes. El millor del su treball ho trobam a "La llei de l'hospitalitat" (1923), "Les set ocasions" (1925), "El maquinista de la General" (1927) i "El cameràman" (1928).

*Elaborat i traduït a partir de http://ca.wikipedia.org/wiki/Slapstick, http://www.xtec.cat/~xripoll/cine0.htm i http://recursos.cnice.mec.es/media/cine/bloque1/

1. Quines són les principals característiques de les pel·lícules slapstick?
2. Què és un "gag"?
3. Quin film es considerat la primera pel·lícula slapstick?
4. Quin actor es considerat el pare de l'slapstick? A quin gran actor va inspirar?
5. Quina productora va triomfar amb el cinema slapstick?
6. Quines foren les tres grans estrelles de l'slapstick? Quin tipus de cinema desenvolupà cadascun d'ells?
7. Visualitza el primer vídeo i descriu els principals gags slapstick usats per Harold Lloyd a en aquesta famosa seqüència de L'home mosca (Safety last).
8. Visualitza el segon vídeo i descriu els principals gags slapstick usats per Buster Keaton en aquest film .

4. LA CREACIÓ DEL LLENGUATGE DEL CINEMA

Les primeres pel·lícules eren a nivell tècnic i de gramàtica molt simples. Eren mudes i a banda dels trucs creats per Meliès, es filmaven amb un punt de vista fixe, sense cap tipus d'angulació o moviment de càmera, i a més a més es tractava d'històries narrades de forma absolutament lineal. Els primers films, doncs, semblaven més obres de teatre filmades que no autèntiques obres cinematogràfiques. Calia crear un llenguatge cinematogràfic.

Fotograma del film "Assalt i robatori d'un tren" de Porter

En aquest sentit un primer pas es dona a Gran Bretanya on apareix l'anomenada Escola de Brighton, formada pels fotògrafs Smith, Williamson i Collins, que s'interessen pels temes de persecucions i bèl·lics on aboquen nous recursos tècnics fonamentals per a la gramàtica cinematogràfica: utilitzaren diversos recursos (punts de vista diferents, panoràmiques, sobreimpressions, etc.) per organitzar la història.

Un altre gran pas el dona el director nordamericà Edwin S. Porter quan a la seva obra "Salvament d'un incendi" (1902) va més enllà de l'estructura lineal, intercalant situacions per atreure de manera especial l'atención dels espectadors — utilitza inserits-; és a dir, intercalava un seguit de plans en els que destacava certs detalls de l'ambient, de l'acció dels personatges i amb els que es passava d'un espai a un altre sense cap tipus d'explicació — donant lloc a l'anomenat muntatge paral·lel. El 1903, amb la cinta "Assalt i robatori d'un tren", Edwin Porter també inaugura el cinema de l'Oest desenvolupament amb encara més perfecció aquest recurs. Aquest gènere del western es continuat després pel director T. H. Ince utilitzant també el muntatge simultani. Els espectadors comencen a aprendre un nou llenguatge, el cinematogràfic: aprenen a relacionar les imatges entenent que guarden una relació de continuïtat. I la base d'aquest nou llenguatge és el muntatge.

El manifest de Canudo, popularitzà el concepte de setè art

Totes aquestes aportacions i el fet que el cine adaptara cada vegada més textos literaris (com els Films d'Art francesos), provocaren que el teóric italià Riccioto Canudo publiqués el 1911 el seu "Manifiest de les Set Arts" en el qual identificava el cinema como el Setè Art, i en el que demanava que els empresaris del cinema assumieren un major compromis artístic, per fer del cinema un fenòmen més enllà de la indústria i del comerç.

"Cabiria" (1914), de Giovanni Pastrone, es va convertir en un gran gran pas endavant en aquest sentit pel seu tractament de la història, dels personatges, de l'espai, de la il·luminació, de l'escenografía (les produccions italianes donaren un impuls a la construcció de decorats corporis). A més a més va donar un pas importantíssim: canviar la càmera de lloc, cercant nous angles des d'on contar la història al mateix temps que es manté la continuïtat de l'acció —en la qual també van de ser fonamentals els ròtuls que s'intercalaven per recollir el diàlegs dels actors-; és el moment en el que es construeix una situació a partir de l'alternança pla-contraplà. "Cabiria" aconseguí doncs combinar comercialitat amb sentit artístic i estètic.

El director D. W. Griffith, fixador del llenguatge cinematogràfic

Però, el pas més rellevant cap a la consolidació d'un llenguatge específic el va oferir el gran director nordamericà David Wark Griffith, el qual va tenir la capacitat d'organitzar totes les aportacions fetes fins a mitjans de la segona dècada del s. XX, per Méliès, l'escla de Brighton, Porter, Ince, els Films d'Art i Pastrone, i concretar-les en dues pel·lícules que han passat a la Història del cinema como les més importants de la narració cinematogràfica primitiva. David W. Griffith va ser doncs el gran fixador del llenguatge cinematogràfic. Les seves innovacions en la manera de narrar una pel.lícula van revolucionar el setè art: En aquestes dues obres mestres, "El naixement d'una nació" (1914) i "Intolerància" (1915), dividia el film en seqüències, mostrava accions en paral·lel, canviava l'emplaçament i l'angle de la càmera, variava els plans, emprava el flash-back o narració d'un fet ja passat. Però, sobretot, Griffith va assumir que el muntatge era l'estri expressiu més important amb què comptava el cinema; que no servia només per ordenar seqüències i plans, sinó també per emocionar l'espectador.

El naixement d'una nació i intolerància, les obres mestres de Griffith que establiren la naturalesa del llenguatge fílmic

*Elaborat i traduït a partir de  http://www.xtec.cat/~xripoll/cine0.htm i http://recursos.cnice.mec.es/media/cine/bloque1/

ACTIVITATS

1. Com eren les primeres pel·lícules a nivell tècnic i de gramàtica?

2. Quina escola va introduïr les primeres bases del llemguatge cinematogràfic? Quines aportacions feu?

3. Explica les principals aportacions de E. S. Porter al llenguatge cinematogràfic; Amb quines pel·lícules ho posà en pràctica?

4. Per quin motiu el cinema també és anomenat "el setè art"?

5. Per quin motiu Griffith es considerat el pare del llenguatge cinematogràfic?

6. Quins foren els primers films on el llenguatge cinematogràfic s'expressà plenament? Per quin motiu una d'aquestes pel·lícules fou molt polèmica?

3. APARICIÓ DE LA INDÚSTRIA DEL CINEMA

Pathé frerès va ser la primera gran productora cinematogràfica

Films d'Art de la casa Pathé

Com ja vam dir a la introducció el cinema implica la creació d'una gran infraestructura industrial i comercial: fabricació de càmeres, pel·lícules, projectors i equips de so, laboratoris de revelat, estudis de filmació i muntatge, efectes especials, sales de projecció, ... En l'anterior entrada del bloc vam veure com l'Star films de Méliès va suposar un precedent a petita escala d'aquesta organització industrial.

Pel que fa a l'exhibició, les barraques de firer o carpes de circ dels inicis del cinema van donar pas a l'adaptació temporal de teatres de varietats per esdevenir progressivament el que avui en dia anomenam cinemes: sales permanents de projecció, inspirades en els teatres i com aquests provehides d'una càvea inclinada amb còmodes butaques (substituint l'escenari per una pantalla). A aquests cinemes començaven a acudir les classes benestants i no només les populars. Com que les pel·lícules eren mudes un pianista o una orquestra de cambra posaven un fil musical a la projecció.

Per tal de farcir de films aquestes sales estables, es va començar a realitzar pel.lícules més cultes per a aquest públic burgès. A França el projecte es coneixia com a Films d'Art, títols basats en obres literàries on actuaven actors famosos del teatre. Per dur a terme aquest tipus de films, Charles Pathé marca a França l'inici de la industrialització del cinema, creant la companyia Pathé frerès, una gran productora amb estudis propis que treballava a gran escala. Els films produïts per ell assoliren un bon nivell de qualitat gràcies a la direcció de Ferdinand de Zecca, a qui es deu "La Passió" (1902) o "L'assassinat del duc de Guisa" (1904). A la casa Pathé debutà un dels primers grans còmics, Max Linder, que va inspirar a Chaplin.

Logotip actual de la productora Gaumont

A Pathé li apareix un rival, el també francès, Léon Gaumont, que crea la productora (o els estudis) Gaumont qui contracta al director Louis Feuillade, que s'especialitza en el gènere de terror.
Entre els diversos països on el cinema a nivell industrial es va fer realitat més rapidament, Itàlia és un dels capdavanters per mitjà de la productora Itala films, clau en el desenvolupament del cinema com a gran espectacle. Va ser la companyia que es va especialitzar en pel.lícules històriques de gran pressupost com el millor mitjà per atreure el públic. El títol més destacat va ser "Cabiria", dirigit per Giovanni Pastrone el 1913. Grans escenaris i força extres encarnant a romans o a cartaginesos garantien una producció colossal per a l'època. Una concepció del cinema que influirà en els cineastes i productores nordamericanes.

Es pot considerar la italina  "Cabiria", com la primera superproducció cinematogràfica, un model copiat per Hollywood

Però seran els EUA els qui desenvolupin més el cinema com a indústria. Veient que esdevé un gran espectacle popular, que supera les barreres socials i idiomàtiques -en un país d'immigració format per multitud de llengües i ètnies-, el factor negoci entra en acció. Per tal de monopolitzar el mercat cinematogràfic i acabar amb els seus competidors, Edison envia els seus advocats contra els explotadors d'aparells cinematogràfics. Es tracta de la guerra de les patents (1897-1906) que, després d'una època de processos, clausures de sales, confiscació d'aparells i moments de violència, dóna la victòria a Edison.

Això afectà negativament als productors independents, els quals, per fugir de l'inventor-negociant, marxen a l'altra banda del país, a Califòrnia, on funden Hollywood. Aquí aixecaran les grans productores que faran la història del cinema nordamericà: Universal, Paramount, Columbia, Metro Goldwyn Mayer, Warner bros., Twenty Century Fox, RKO, United Artists, ... En molt poc temps Hollywood esdevindrà La Meca del cine.

Hollywood Sunset, on trobam les mansions de les grans estrelles del cinema mundial

El cinema americà apostà des del principi més pel benefici material que per l'estètica o la poesia visual. Hollywood, havia esdevingut en poc de temps el centre industrial cinematogràfic més pròsper dels EUA i de tot el món. Grans empreses s'hi reuniren aixecant els seus estudis on, a més de filmar-se les pel.lícules, es crea el concepte de les "estrelles" per a interpretar-les: actors de gran popularitat. Un hàbil sistema de publicitat crea una atmosfera de llegenda al voltant dels ídols del públic; els actors i les actrius esdevenen mites. Es el cas de Lilian Gish, John Barrymore, Lon Chaney, Gloria Swanson, John Gilbert, Douglas Fairbanks, Mary Pickford, Mae West o Rodolfo Valentino. Es tracta de l'Star system, sistema de producció basat en la popularitat dels actors per mitjà de la qual aconseguir més beneficis.

 *Elaborat i traduït a partir de  http://www.xtec.cat/~xripoll/cine0.htm i http://recursos.cnice.mec.es/media/cine/bloque1/

ACTIVITATS

1. Qui pot ser considerat el pare de la indústria cinematogràfica? Per quins motius?

2. On i com va aparèixer la indústria cinematogràfica?

3. Quines foren les primeres productores i quin tipus de cinema feien?

4. Quina importància va tenir la productora Itala films?

5. Explica per quin motiu la indústria del cinema als EUA es va establir a Hollywood.

6. Explica les principals característiques del cinema de Hollywood i la seva relació amb l'star system 

2. MÉLIÈS: EL PRIMER CINEASTA

Georges Méliès i el fotograma més famós de les seves pel·lícules

Georges Méliès era un màgic molt popular del París de finals del segle XIX que es trobava entre el públic de la primera projecció dels Lumière. Méliès, que va quedar fascinat amb el nou invent, va intuir les grans possibilitats que oferia a nivell de trucatges i va decidir adquirir un cinematògraf per mirar d'aprofitar-lo per enriquir els seus espectacles de màgia i il·lusionisme.

Experimentant amb el cinematògraf Méliès es va adonar de les possibilitats del cinema a nivell de narració d'històries i es va convertir en el primer creador cinematogràfic, és a dir, el primer cineasta. Amb les seves pel·lícules Méliès va crear el cinema de ficció, superant l'avorriment del públic davant dels intrascendents documentals dels Lumière i convertint el cinema en un gran negoci. Es pot dir, doncs, que Méliès, va salvar el cinema d'acabar com un invent més entre tants d'altres oblidats en aquells temps. 

Méliès va fer realitat els somnis i les fantasies dels espectadors, projectant-los a la gran pantalla. Per fi, la fantasia més esbojarrada es feia realitat gràcies als seus films. I no només va ser el primer inventor de ficcions. És, a més, el creador de gèneres com els de la ciència-ficció i el fantàstic, per mitjà de pel·lícules com "Viatge a la Lluna" (1902) i "Viatge a través de l'impossible" (1904).

Una de les aportacions més grans de Méliès al cinema és la invenció dels trucatges: fer desaparèixer coses o fer-les aparèixer de nou, la sobrimpressió d'una imatge sobre una altra, les dobles exposicions, l'ús de maquetes, la càmera-ràpida i la càmera-lenta, etc. ës pot dir també que és el primer creador d'efectes especials.

Méliès va produir i dirigir nombrosos films amb un èxit espectacular que el feren ric i famós a tot el món. Va crea la primera productora, a la qual va anomenar Star film, creant un model de negoci i d'organització industrial per al setè art. 

* Elaborat a partir de Petita història del cinema, JAVIER MATESANZ, Lleonard Muntaner Editor, p.21 i  http://www.xtec.cat/~xripoll/cine0.htm

ACTIVITATS

1. Per quin motiu es considera a Méliès com el primer cineasta?

2. Quines aportacions va fer al cinema a nivell artístic? Quins gèneres va desenvolupar?

3. Quines aportacions va fer a nivell comercial i industrial?

4. Visiona la pel·lícula "Viatge a la lluna" i fes-ne un comentari.

5. Cerca a youtube una altra pel·lícula de Méliès i explica'n l'argument.